La veu de la pluja
I qui ets tu?, li vaig dir a l’aigua que queia suaument,
I, estranyament, em va donar una resposta que aquí tradueixo:
Jo sóc el Poema de la Terra, va dir la veu de la pluja,
Eternament m’elevo impalpable des de la terra i des de la mar insondable,
Cap al cel, des d’on, formada vagament, canviada del tot, i tot i això sóc la mateixa,
Baixo per banyar les sequeres, els àtoms, les acumulacions de pols del món,
I totes les coses que, sense mi, sols eren llavors latents, nonades;
I sempre, de dia i de nit, jo torno, és la meva essència, per donar vida i per purificar i per embellir
(Perquè el cant, que sorgeix del seu propi lloc de naixement, després d’assolir-se, després de vagarejar,
Atès o desatès, torni a temps amb el seu amor).
Walt Whitman
(Traducció: Jaume C. Pons Alorda)
Si l’aigua és font de vida, l’aigua de la pluja quan cau suaument i dolça, és el motor que mou el cicle de la terra.
En el poema, la pluja , plena d’orgull, ho reafirma: Jo soc el Poema de la Terra, gràcies a mi, el que només seria llavor latent, es converteix en fruit; compleixo contínuament un procés biològic, començo per damunt del mar, planejo en el cel i caic sobre la terra per donar vida a tota la natura. Aquest cicle és etern o si més no, ho hauria de ser; però de vegades, aquesta espècie animal, no sempre racional denominada gènere humà, ho impedeix mogut pel seu egoisme.
El poema és també un homenatge a les petites coses, als petits detalls, que gairebé sempre, defineixen perfectament l’essència de les persones.
La paraula final del text és representativa del missatge que l’autor ens vol donar.
Walt Whitman (1819 – 1892) està considerat com la veu més influent de la poesia nord-americana contemporània.
