Racó de poesia: Mireia Lleó i Bertran

Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d’hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l’aire.

Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l’aire pels balcons
d’aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.

Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d’aigua,
lliscant entre els illots
d’un mar en calma.

MIREIA   LLEÓ  BERTRAN

La temàtica del poema és molt clara. Algú “declararia” amor sincer a la persona estimada amb un reguitzell d’imatges que respiren pau i serenor, però…

En la primera estrofa l’autora voldria que la parella d’enamorats quedés aïllada: “ feix d’hores esparses”. Ho compara amb un mar a l’horabaixa de la tarda on l’aire del cel blaveja.

En la segona, el color, barreja de tonalitats cromàtiques, agafa protagonisme amb les enramades de fruita als balcons. Les “paraules clares” del final allarguen el to reposat del text.

Al final, fa un viatge al passat, recordant dies plàcids i plens de felicitat. El mar torna a ser un referent poètic, ara amb el suau onatge de l’aigua sobre els illots.

… La utilització dels condicionals (donaria, portaria, tornaria) a l’inici de cada estrofa, deixa una certa incògnita. No sabem si aquesta relació tindrà continuïtat o si tot el poema és un cant d’enyorança perduda.

Mireia Lleó i Bertran (Barcelona – 1960) poeta, mestra i llicenciada en geografia ha publicat una bona colla de reculls poètics, guanyant diferents premis literaris i ha format part de l’escola de poesia de Barcelona.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin