Premis Montpetit’22 6è – Atrapat a l’ordinador –

Autor: Derek Expósito León – 6è EP

Bon dia, em dic Maxthon Sholen. Per explicar-vos aquesta història em presentaré en passat, perquè això va passar fa uns quants dies. Era estudiant del centre d’educació Horitzó i anava a secundària. La meva passió era la informàtica i els videojocs. De fet, de gran volia treballar per Unity, Google,… potser tenia les expectatives una mica massa altes, però no està malament tenir somnis, oi?

Acabava d’acabar la classe i pujava a l’autobús que em portava a casa. En arribar m’esperaria la mare i el pare per menjar alguna cosa plegats. Pel dia de la setmana que era, ens esperava un gran i deliciós bol de cigrons cuits. El seu gust era esplèndid, aquell punt just de salat, aquella tendresa que gairebé es fonia a la boca, acompanyats d’una costella amb el seu punt brillant per fora i tendre per dins. Sempre que en menjava em recordava als que feia la meva besàvia que, per desgràcia, ja no era entre nosaltres.

Després de menjar, em vaig dirigir a l’habitació. Vaig pressionar el botó d’encendre de l’ordinador i vaig entrar a Youtube a mirar quants likes tenia el meu últim tutorial per passar-se el videojoc Razor. Em vaig fixar bé en la pantalla i vaig veure que tenia 5.000 likes. Em sortien els ulls de la cara de tanta emoció, però hi passava alguna cosa estranya. El nombre de likes pujava vertiginosament: en un segon tenia 1m, en dos segons 4m… De sobte, la pantalla de l’ordinador es va posar de color vermell i va sortir un cartell que deia: “Atenció! Error a internet”. De la pantalla va sortir una imatge hipnotitzant i, no sé com, vaig adonar-me que les meves mans s’estaven començant a tornar borroses. Era com si l’ordinador les estigués absorbint. Abans que pogués fer res, ja ho veia tot negre.

Aleshores vaig començar a veure píxels de color vermell al voltant meu, barrejats, de tant en tant, amb caixes de papers amb el signe de reproduir al davant. Darrere meu hi havia una gran pantalla, com la d’un cinema pel qual es veia la meva habitació. Jo em trobava sobre d’un terra fet de blocs de la mida d’un pam, també de color vermell. Era com si estigués a Internet.

Però, com podria sortir d’aquest lloc? Ho havia de descobrir. Potser si travessava la pantalla tornava a la meva habitació. Provem-ho, vaig pensar. I vaig agafar embranzida i vaig saltar. Però l’únic que vaig aconseguir va ser una ferida. Potser havia de seguir caminant pel camí estret.

Sense voler, vaig tocar un dels botons de reproducció i, de cop i volta, es va obrir una finestra davant meu a través de la qual es podia veure un vídeo. Al costat vaig veure una caixa que posava Razor, que era el joc que acabava de jugar. La vaig pressionar i vaig clicar a la ratnik-3. No m’ho podia creure, ja no tenia la roba d’abans! Ara portava un tratge de combat rus.

Portava caminant una estona però seguia sense veure res quan…Ahhhh! Què és això? Semblava com una espècie de virus que malmet internet. Potser si el destruïa podria tornar a casa. I vaig decidir fer això i perseguir-lo.

Vaig córrer una estona fins que el virus es va ficar dins d’una caixa que semblava un cofre de pirata. Per desgràcia va passar el que m’esperava: quatre pirates fets d’ossos van sortir del cofre i es van començar a dirigir cap a mi i crec que no volien fer amics. No sabia què fer. Potser si pressionava aquest botó del tratge. I BOOOM!.

Un petit míssil va sortir de la nina del tratge i va impactar contra els pirates. Només quedaven un munt d’ossos pel terra.

Durant aquelles 4 hores que portava en el món virtual, el virus es va intentar desfer de mi en més d’una ocasió i no només amb pirates. Em van sortir gegants de Clash Royale, assassins professionals… fins i tot el Mandalorian i aquell maleït Baby Yoda que em va fer surar a l’aire cinc metres d’alt. En cada batalla descobria una nova funció del tratge entre les quals hi havia la metralladora de plutons, el llançamíssils, el desintegrador de píxels, els blàster,…

Després de lluitar contra diversos enemics de diversos jocs vaig entrar a una mena d’estadi sense sortida. Una reixa tancava l’única sortida que hi havia. Estava atrapat! De sobte el virus va tornar i a la part superior del meu rang de mirada hi sortia una barra de vida amb el nom Scorpion Sentinel. A la part inferior dreta, una altra en la que hi havia el meu nom. Però… el nom de… Scorpion Sentinel…em sonava d’alguna cosa…No! Era aquell cap del videojoc de Final Fantasy que mai no m’havia pogut passar!

De sobte, del sostre de l’estadi va saltar un escorpí de metall amb vuit potes, metralladores en comptes de mans i aquell agulló terrorífic que escopia àcid. Era hora de passar-se aquell cap.

Va carregar contra mi, jo vaig encendre el Jet Pack i el vaig sobrevolar. Mentre ho feia li vaig posar a l’escena càrregues de pressió i quan vaig tocar terra les vaig detonar. Abans que pogués reaccionar es va girar i em va estampar contra la paret amb aquella gran pinça. Està clar que ell em va reduir la vida molt més que jo a ell, específicament a la meitat, però allò no era un joc.

Vaig provar amb els llançamíssils, la metralladora, tot! Però no va sortir efecte. A ell li quedava un quart de vida i a mi només em quedava una ampolla de regeneració i l’havia d’utilitzar. Com? Segons aquell youtuber famós havies de fer caure la gran làmpada del sostre perquè li anés a parar al damunt. I així va ser. La làmpada va caure i va impactar contra el cap, eliminant-lo a ell i al virus.

-A sopar!! – era la veu de la mare.

Quan me’n vaig adonar estava una altra vegada a la cadira del meu ordinador i el senyal d’error havia desaparegut.

-Els deures!! – no hi havia pensat més.

-Això et passa per estar jugant sempre! – em va renyar.

-Però, és que… – vaig intentar disculpar-me explicant el que m’havia passat.

-No hi ha peròs que valguin…

I així va acabar la meva història, que no sé si és història o és imaginació. Els grans diuen que Internet té molts perills. Ells no saben res dels Jet Pack. Però aquell dia vaig entendre que potser el perill era aquest: no saber mai quin dia et podies quedar atrapat.