Una
Avui he anat al mar, i les onades,
teixides amb rivets d’indiferència,
arribaven sense esma fins a la platja;
llanguien en la sorra i en les pedres,
llepaven els esculls i els embrutaven,
pujaven i baixaven en silenci
i no feien espuma. Apuntalaven
un verd cansat i un groc fent de fronteres
d’un continent eixut sense aquella ànima
que el feia perdurar. Cada projecte
és un parany de res, sense fondària.
Un tros enllà, cap dins, l’ombra trenava
parracs de nit espessa, sense estrelles
fins que ja no era blava, i era negra
com la pell de vellut dels deu mil nàufrags
que hi han deixat la vida. Ets una fera
amb els ullals de fang, Mediterrània.
Avui, la mar, l’he vista com la mare,
com l’esposa, la filla que s’espera
i que no dorm, que plora en la distància
amb els artells clavats en la tenebra
que neix al mar, que creix al mar i mata
totes les esperances. Avui era
ran de mar, i també m’he sabut nàufrag.
Josep Fàbrega i Selva
El “Mare Nostrum” romà s’ha convertit en un cementiri. Milers de persones cada any intenten fugir d’un món impossible, per anar a un altre, que ells creuen, millor; éssers humans que en una situació límit, es juguen la vida per sobreviure.
Temporals, pasteres, naufragis, morts… són des de fa un temps, paraules habituals en els mitjans informatius. (Totes les persones contràries a les emigracions haurien de parar-se i “pensar”, (paraula màgica), per què tota aquesta gent marxen de la seva terra? No tenen també el dret a viure?
El poeta davant el mar reflexiona i agafa, com a punt de referència les onades del mar; aquestes onades, en el seu moviment constant, porten “notícies” de molt enllà i són testimonis del dramatisme del moment; el seu missatge és terrible i arriben a la platja silencioses, indiferents, sense esma, sense escuma, brutes, sense esperança… La mar és un parany sense fondària i, no hi ha llum, no hi ha estrelles, la negra nit és encara més tràgica.
Però la mar no és culpable: “ets una fera amb ullals de fang”. La mar no té culpa dels desastres. Som la resta dels humans que, indiferents veiem el drama i ens limitem a comentar-ho en veu baixa, però no fem res. En ple segle XXI.
Acaba el poema d’una manera molt original. Com que la majoria de nàufrags són homes, el poeta parla a la mar en veu femenina, i la identifica com les mares, esposes, filles que, angoixades esperen notícies dels seus estimats, en la distància, sense poder fer altra cosa que esperar, en la tenebra…
Versos decasíl·labs amb síl·laba tònica a la sisena.
Josep Fàbrega i Selva, mestre, poeta i amic, ha publicat una llarga col·lecció de poemes. Mediterrànies (març 2025) és el seu últim treball.
