Per: Miquel P. Cortina
Darrere unes ulleres de vidre
Resplendia la seva mirada
I a través d’una veu de nina
De silencis sovint em parlava.
Ella, la Flora de cal Víctor,
Feia temps que de casa no sortia
I del seu pas per aquesta vida
S’endú moments de joia i tristor.
La recordo amb tot l’amor
De quan jo era un nen petit
I oferia tendresa i dolçor
Sempre a l’ombra del marit.
Ara el seu estel s’ha apagat
I la seva ànima vola lliure
Per damunt del poble que ha estimat
On vuitanta-vuit anys i va viure.
Reposa en pau, Flora
Miquel P. Cortina
15 de novembre de 2021
Molt molt bonic i mol encertat!!!gracies pero aquestes parales tant i tant boniques
Gràcies Miquel per aquest escrit a la meva tieta estimada.
María