0 Shares 373 Views

Parlem amb l’Enric Rafart

10 de novembre de 2020
373 Views

Per: Hermesenda Guitart.-

En el número anterior informàvem que el fins ara Conserge de l’Escola Montsenyor Gibert, l’Enric Rafart, es jubilava definitivament i tancava una etapa de la seva vida
que d’alguna manera també tanca una etapa a la vida de centenars d’alumnes, mestres, pares…
doncs es tracta d’algú que, per la seva feina, formava part del dia a dia de l’amplíssim col.lectiu de Santfruitosencs vinculats a l’escola pública. Voliem fer-li una entrevista a l’ús, però amb l’Enric això seria perdre una bona oportunitat de tenir una conversa, i això hem fet, conversar. Aquest n’és el resultat:

Et jubiles, això sempre sona a molt anys, quants anys has estat conserge al Montsenyor Gibert?
18 i mig, però et diré que no son suficients com per considerar-me “mític”, com dèieu a la noticia de la semana passada, el conserge mític seria el Manel Sala (Senyor Manel) de Cal Maneló.

Així podem dir que quan comences a exercir de conserge sents que tens la responsabilitat de substituïr un mite?…
Bé, una mica sí… el Manel era una persona entranyable i molt estimada pels alumnes i tot el col.lectiu relacionat amb l’escola, vàrem compartir la feina tots dos a l’inici, abans que ell es retirés definitivament, i així ho vaig poder constatar. Amb ell vaig fer allò que realment es va a fer a l’escola: aprendre.

Així doncs, que vas aprendre del què havia de fer un conserge?
La feina de conserge te diversos fronts als quals atendre, però per dir-ho en una frase prou gràfica et diré que El conserge és el que té les Claus! Això vol dir moltes coses, clar… estar pendent i al servei dels diferents departaments, tenir a punt i controlat els espais
a utilizar, tenir material a punt, etc… també cal fer tasques de recepció quan algú ve per
entrevistes, trobades, reunions, etc… fer com de filtre, dir on s’han d’adreçar en cas de reunions amb professorat, per exemple… i com a custodi de les claus, clar, obrir i tancar l’escola… obrir 5 minuts abans de l’hora i tancar 15 minuts després, també, de l’horari lectiu.
En resum podriem dir que és una tasca d’organització, de tenir-ho tot a punt, per què professors i alumnes puguin fer, amb la máxima comoditat i garanties, la seves feines.

Se’t veu feliç quan parles d’això, i em sembla que no és només per què tenies les Claus…
He estat feliç a l’escola, cert, però sobretot m’ha fet sentir orgullos d’haver tingut la oportunitat que m’ha donat tot el col.lectiu de mestres de formar part, de ser un més, d’un equip de persones que, amb els pares i famílies, tenen la inmensa responsabilitat d’ensenyar, educar, guiar, etc.. nens i nenes, que són en definitiva, el futur del poble i del país. A part de les meves tasques estrictes de conserge, he pogut contactar amb aquests nens i nenes i posar el meu granet de sorra a l’hora de fer-los créixer en la convivencia,
el diàleg, la cultura, el bon tracte entre persones, etc… això m’ha omplert moltíssim i és un aspecte que agraeixo enormement als mestres que he conegut durant tot aquest temps, he estat un més de l’equip.
Afegiria, també, que jo he tingut dos tipus de mestres: els mestres pròpiament dits, i els mateixos nens, perquè d’ells he après també.

Així, després de tot, el què expliques compensa sobradament alguns moments difícils que també t’ha tocat viure en relació a la teva plaça de conserge…
Compensa de sobres com dius! I sí, és cert, hi va haver moments complicats en relació a la feina.
Al començament compartia la feina de suport de consergeria a l’escola juntament amb tota la feina d’encarregar-me del manteniment i “consergeria”, per dir-ho així, del casal cultural, va ser una temporada esgotadora, i que no compensava en cap sentit, més enllà de no sentir-me valorat econòmicament, tenia clar que calia, sobretot, alliberar-me de la feina al casal i poder dedicar-me més plenament a l’escola i amb uns horaris i intensitat lògics. D’altra banda, quan em vaig examinar per a la plaça de conserge, gairebé em quedo sense per unes dècimes, pel què vaig presentar unes al.legacions, doncs no es valoràven alguns aspectes que si van valorar una gran quantitat de santfruitosencs, pares d’alumnes, etc.. que no entenien la situació. També he de dir que el suport de la meva familia en aquells moments va ser clau. Però com et dèia, tot el què he viscut després, compensa aquells mals tràngols.

Parlaves que t’has sentit un més, junt amb els mestres, d’un col.lectiu al servei de l’educació,… com veus l’educació a Catalunya?
Bé, veig un col.lectiu de professionals de l’ensenyament molt bén preparats, amb una vocació admirable, una dedicació exemplar a una feina trascendental per un país, i tot això, havent de treballar sovint amb falta de recursos, suportant retalladles pressupostàries, etc… sens dubte tenim uns professionals excel.
lents que, malgrat dificultats, donen un nivell a l’ensenyament a Catalunya, i si cap, més encara al nostre poble, extraordinari.

Anècdotes deuen ser moltes,però en destacaries alguna?
Hi ha un moment inoblidable i que resumeix potser, com d’important em veien els nens i nenes, un moment que t’adones de quin grau de responsabilitat tens: Un nen se’m va acostar, i no recordava el meu nom, … pensasatiu, es va adreçar a mi dint-me “senyor Gibert”!!!!!

Per acabar, es gairebé obligat dir…i ara, què? En què ocuparàs el temps que dedicaves a la feina?
Doncs sobretot a gaudir una mica de la tranquilitat, a estar atent a no complicar-me massa la vida, i suposo que a assaborir el plaer de poder dir allò de “ja ho faré demà” amb total tranquilitat. I per damunt de tot, el què si faré és dedicar molt més temps a la meva familia i sobretot a la mare, que està delicada i ens necesita més que mai. Altres activitats i projectes potser n’arribaran i estic obert a fer coses, però, això si, més allunyat de la primera línea i d’excessives complicacions.
Per acabar, i amb permís de l’Enric, reproduim un text que ell mateix va redactar i repartir per cadascuna de les aules per tal que s’ho trobéssin els mestres, és la manera que l’Enric va triar d’acomiadar-se d’aquells que han estat els seus companys de feina els darrers 18 anys i mig. Enric Rafart en estat pur. Moltes gràcies.
“Benvolguts companys, avui és el meu últim dia a l’escola, començo la jubilació, i em vull acomiadar de vosaltres amb joia i serenor.
Aquí he passat els darrers divuit anys i mig de vida laboral, compartint amb tothom, petits i grans, les penes i alegries de la nostra escola.
És per això que no us deixo del tot, tinc la percepció que la meva estrella continuarà brillant i girant dins del vostre imprescindible, juganer, emocionant, instructiu i lliure univers escolar.
A la sala de Mestres hi trobareu un grapat de caquis de l’hort de casa i uns quants bombons per endolcir aquest momento tant especial.”

Enric Rafart Conserge/Personal Indecent 26 d’octubre de 2020 NOTA: “personal INDECENT” es refereix a una broma semántica interna que feien servir tot el personal… DOCENT!

 

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com