0 Shares 498 Views

«Pare, sí que segarem cadenes!»

16 setembre, 2017
498 Views

Respiro tranquil·la. I això em sorprèn. Veig nerviosisme, sí. Però només a la televisió. Ningú del meu entorn està neguitós ni trasbalsat. Tot plegat és estrany, potser hauria d’estar una mica més emocionada pel moment històric de país que estem vivint.

De vegades passa amb els grans moments, que només n’ets conscient de que ho eren quan ja s’han quedat enrere en el temps. Rectifico. Potser de vegades sí que em vénen les llàgrimes als ulls. Em passa quan penso en el meu pare.

Ell ja no hi és. I li hauria encantat ser-hi. Viure aquest moment. I a mi també. Ens creuariem mirades còmplices i sornegueres. Seríem feliços.

Home de treball i seny. Tendre i amorós amb els seus. Conciliador en els conflictes i pietós amb els que no li volien cap bé. Molta gent diria que era un bon home, però per mi era més, era un gran home. Sempre havia confiat que la vida que tindriem nosaltres seria millor que la que a ell li havia tocat de viure. Havia viscut la repressió cruel del franquisme. Havia patit vexacions. Però mai havia tingut por. De petita, jo sí que en tenia
de por, i em quedava bocabadada, perduda en les seves paraules i la seva mirada serena. Sempre mirava endavant i no s’arraulia mai en les dificultats.

Recordo que un any per Nadal, es va aixecar de la cadira, i en to solemne, enmig de la sorpresa de tots, ens va comunicar a la família que ja havia hagut de baixar el cap massa vegades a la seva vida i que no ho pensava fer més. Que a partir d’aquell moment començava el seu camí cap a un món millor, deixant enrere el llast del franquisme  d’una transició que mai no va ser real. Ens va dir que l’estat que legalment el
representava ja no se’l sentia seu, i que havíem de recuperar l’orgull del nostre poble i prendre un camí diferent al que se’ns havia atorgat per naixement. Parlava de futur,
parlava de llibertat i parlava de la creació d’un estat català. Jo mirava embadalida aquella seva mirada d’il·lusió que acompanyaven unes paraules decidides i serenes.

Ara, que vivim aquests moments tant somniats per ell, m’emociona la seva absència. Constantment. Ell no ha pogut veure el despertar d’un poble que vol caminar i anar
ben lluny. Li hauria encantat viure el respirar de la gent del carrer, que esperançada i amb pas ferm, creu, com deia en Miquel Martí i Pol «que tot està per fer i tot és possible».

De ben petita, el meu pare em va ensenyar l’himne dels segadors. Li agradava fer-me memortizar cançons i poemes. Suposo que li feia gràcia veure una nena que no aixecava dos pams de terra cantar l’himne de la nostra terra que a ell l’hi havien prohibit cantar.

Així que, des de que tinc memòria que l’he cantat. Amb la mà al cor i la mirada a l’horitzó.
I en una frase diu: «quan convé seguem cadenes» i sincerament, espero que el dia 1 d’octubre amb paperetes i urnes segarem les cadenes que ens impedeixen anar endavant. Va per tu, pare!

Marina Puigdellívol

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com