Després de la Guerra del Francès que tingué lloc a començaments del segle XIX, Sant Fruitós de Bages era un vilatge que vivia majoritàriament de l’agricultura. La gent que l’habitava era humil, ingènua, analfabeta i carregada de supersticions. També era molt creient i mai no deixava d’acudir a missa els diumenges i festes de guardar.
Per bé que el poble es deia llavors Sant Fructuós en memòria del bisbe màrtir de Tarragona, el Sant que veneraven de debò els santfruitosencs era San Isidro Labrador, un sant castellà imposat pel Borbó Felipe V un segle abans, arran de la guerra de Successió, en detriment de Sant Galdric, que havia estat patró dels pagesos catalans des de temps immemorial.
Atenent als sermons llançats des del púlpit pel senyor rector, uns sermons ultracatòlics plens d’invectives contra les nefastes conseqüències de la Revolució Francesa, molts santfruitosencs havien anat a allistar-se al Corregiment de Manresa per combatre els gavatxos i, amb l’ajuda dels militars espanyols, no tan sols van desbaratar les pretensions de Napoleó d’annexionar Catalunya a França, sinó que aconseguiren expulsar la “Grande Armée” del territori.
A partir de llavors la bona gent de Sant Fruitós va tornar a les feines del camp, aliena a les vicissituds de la política i centrada només a subsistir modestament amb els escassos recursos que tenien, que no eren altres que el bestiar de corral i allò que els donava el conreu de la terra.
Les dones s’encarregaven de la casa, d’alimentar el bestiar i de tenir cura dels fills. Traient temps al temps, cosien, feien la bugada al Ridor i alguns vespres anaven a collir lletsons i trèfola per als conills. Llur vida era monòtona i trista, sempre sotmeses al marit i pendents del seu bon o mal humor. Acudir a l’església a confessar i combregar era per a elles una manera d’alliberar-se de la tensió suportada al llarg de la setmana. Ingènues com colometes, li ho confessaven tot al senyor rector i així estava al corrent dels secrets més íntims de cada família i de tot allò que es coïa al poble.
Quan arribava el temps de la verema o de la sega, era costum entre els pagesos d’ajudar-se els uns als altres per accelerar la collita i treure el millor profit de l’anyada. Entre ells sempre hi havia algun beneit que, per fer-se el graciós, es passava de rosca amb les seves ocurrències.
Sovint li agradava abusar de la paciència del més bon jan de la colla i li feia bromes de mal gust per tal de provocar la riota dels companys. Altres vegades, una discussió innòcua entre dos veïns podia acabar en una batussa cos a cos fins que algú posava pau i per fortuna la baralla acabava en no res. Era el temperament adust i força arrauxat dels homes d’aquella època que es manifestava a la primera de canvi amb amenaces, insults i renecs que haurien fet caure de cul Sant Fructuós, San Isidro, Sant Valentí i Sant Galdric, tots quatre alhora, si els sentien. Les blasfèmies les proferien contínuament per tal de donar més èmfasi a què deien. Semblava que estiguessin cabrejats, però en el fons eren senzills i bones persones.
A prop de Sant Fruitós, a tocar del riu Llobregat, hi havia el monestir de Sant Benet, un edifici antic i misteriós envoltat de velles llegendes que guardava molts secrets de la comarca. En aquells anys encara hi feien vida monacal uns frares benedictins sense cap relació amb la gent del poble a banda de cobrar-los impostos anacrònics. De tant en tant, alguns d’ells anaven a Manresa o a Montserrat a peu i quan els pagesos els veien retornar pel camí de Sant Benet en direcció al monestir, se’ls miraven amb temor i respecte, fruit de velles malfiances del temps en què tota la comarca depenia del poder de l’abat, i les seves decisions afectaven greument les vides de generacions senceres. D’això havien transcorregut uns quants segles, però en algun racó de l’ànima d’aquella gent persistia encara el pòsit d’un patiment antic i inexplicable.
Una tarda de setembre de l’any 1817 uns pagesos del poble estaven collint raïm en una vinya del Collet. Entre ells hi havia un veí poca-solta que en algunes ocasions havia tingut problemes de convivència amb els companys de feina per les seves bajanades, però que al final acceptaven perquè era treballador i sabia explicar acudits graciosos.
Justament mentre feinejaven al peu del camí de Sant Benet van veure passar un petit grup de monjos, el darrer dels quals carranquejava i feia uns moviments amb el cos com si dansés. El pagès busca-brega el va clissar de seguida i atret per les seves estranyes contorsions li llançà un crit davant l’estupefacció de tothom.
Els frares van aturar-se i es giraren per observar l’home que havia gosat pertorbar la seva tornada al monestir. Llavors el burleta, adreçant-se al religiós tolit, va exclamar maliciosament: “Ei, i tu perquè balles, mecagumdeu? Que vens d’una festa? T’ha deixat content la monja, oi, cabronàs?”. Ignorava que el pobre frare patia el mal de Sant Vito i, de cop i volta, començà a imitar-lo de forma matussera amb la intenció de fer-se el graciós davant els seus companys. Mentre els altres frares feien cas omís dels insults i reprenien el camí en silenci, el qui patia el ball de Sant Vito el fità amb la mirada uns instants i tot seguit prosseguí la marxa, bellugant els braços i el cos compulsivament. Exactament, igual que el pagès irrespectuós, el qual, des d’aquell jorn, com a càstig per haver fet befa d’un invàlid, no va deixar de gesticular i saltironar sense parar.
Era clar que el monjo afectat per la malaltia li havia llançat una maledicció que va pagar amb escreix la resta de la seva vida.
