0 Shares 386 Views

Optar per la vida.

6 d'agost de 2020
386 Views

Per: Miquel P. Cortina –

Vitalista per naturalesa, Lluís Espinal havia assumit el tema musical de la pel.lícula “Z” (inicial de “vida”, en grec “zoe”) com a característica dels seus programes de cinema. La vida, per ell, és sagrada: “Aquest és un ensenyament fonamental que ens ha portat el cristianisme: la vida de qualsevol home és una cosa absoluta que no pot ser venuda per res. Mai no apreciarem prou la vida humana. L’home no val pel què té, sinó pel què és: simplement perquè és persona”.

Per això mateix no pot haver-hi fatalisme davant la mort, sigui aquesta violenta o accidental. I la mort dels pobres fa brotar en ell una profunda indignació. Davant la d’un “ayoreo”, membre d’un grup indígena de l’Orient bolivià, assassinat impunement pel fill del patró el mes de febrer de l’any 1979, Espinal escriu indignat: “Tens la teva tomba a la vora d’un camí de l’Izozog. Et van matar a traició, impunement, de la mateixa manera que hom sacrifica una bèstia sense amo…Tu eres un jornaler “ayoreo”, un camperol fill d’aquesta terra. Més bolivià que no pas els qui som fills d’aquells “conquistadores”. Però tu eres un pobre i un “ayoreo”, és a dir, doblement pobre. Ni tan sols volen manipular-te, perquè no dones el teu vot a ningú. Per això la premsa no ha esmerçat ni una sola línia per parlar de la teva mort. Ni la llei s’ha inquietat, perquè tu no tens diners per comprar la justícia. Si ningú va respectar la teva vida, per què haurien de respectar la teva mort? Però quan un pobre cau abatut sobre la terra, el meu poble s’indigna, perquè la seva vida és tan sagrada com la d’un general o la d’un bisbe. No, molt més sagrada; perquè el pobre només té aquesta riquesa: la seva vida, amb la que es guanya el pa, amb la que fecunda la terra. Malgrat que no tinguis carnet d’identitat, ets un home i un ciutadà. I a tu, bolivià “ayoreo”, amo ancestral d’aquesta terra, per què no et defensa ningú?”.

Aquest respecte per la vida el va portar a formar part del grup fundador de l’Assemblea dels Drets Humans de Bolívia (1976) i a valorar totes les dimensions de la vida humana: la llibertat, l’ànsia de veritat i de justícia. I al poble com a subjecte col.lectiu de la vida. Enfront de la minoria assassina hi havia el poble, majoria anònima i humil, trepitjat i marginat. El Lluís se sent davant el poble com un “petit burgès” i desitja posar-se al seu servei, tornar-li tot el que n’ha rebut. Anhela estar al costat seu per “escoltar la seva veu i difondre-la, per participar de la seva lluita”.

En començar a treballar pel setmanari “Aquí”, escriu: “Tampoc nosaltres, dissortadament, no som el poble; però volem ser els seus portaveus. Per això cal que assumim la cultura del poble, al qual ens devem, amb els seus “valors” i el seu “llenguatge”.

De mica en mica descobreix la necessitat que el poble sigui protagonista de la seva història, recobri la seva memòria popular i esdevingui ell mateix l’artífex del canvi social.

El poble, per avançar en la marxa de la seva història, necessita capdavanters, denunciants, homes de visió que obrin camins de futur, malgrat el risc. Per contra, Espinal critica les institucions “fòssils”, ancorades en el passat i sense vida, i denuncia les societats que aixequen monuments als opositors que davant elles mateixes foren assassinats.

Al poble tampoc li calen màrtirs. En un esborrany inacabat que es va trobar entre els seus papers després de mort, el Lluís critica l’individualisme d’aquell qui desitja ser màrtir com a últim refugi per a un heroisme de petit burgès, com un masoquisme d’aparador: “El poble no té vocació de màrtir. Quan el poble cau en combat, ho fa humilment, sense positures, no espera esdevenir estàtua”.

Espinal s’horroritza davant tot el que pugui semblar un culte a la mort:
I si un jorn els toca donar la vida, ho faran amb la senzillesa de qui acompleix una missió més, i sense gestos melodramàtics.

Aquests darrers mots, que reflecteixen una actitud ferma a la vetlla del seu assassinat, són una constant en els seus escrits. La vida és per a lliurar-la: “No és cristià aquell qui estalvia la vida per a si mateix; l’aigua estancada es podreix. La vida és risc i qui no s’arrisca és indigne de la vida”. I conclou: “Jesús s’arriscà i fou mal comprès.

Per ell, la vida paga la pena, tot i que ens porti a viure experiències absurdes. Sentint-se recolzat pel seu Mestre, diu: “Ens sentim a la teva mercè, Senyor, estem a les teves mans, perquè Tu intervens per donar sentit al tram incoherent de la nostra vida”.

Així, tot desafiant l’imperi de la mort, el Lluís, unit al poble, llança un crit esperançat de vida: “La majoria dels bolivians creiem encara en la vida i mai no se’n treu res de maltractar la persona humana”.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Menú per a dos.
17 views
17 views

Menú per a dos.

Redacció - 23 de setembre de 2021
Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana
1612 views
1612 views

Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana

Redacció - 23 de setembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com