Opinions de sobretaula: Futbol, ni fu ni fa

Ara que se celebra el mundial de futbol us he de
confessar que no he vist cap partit sencer. Bé, de
fet ha arribat aquell moment de la vida que el futbol
no em diu ni fu ni fa. I això que abans me’l mirava.
El Barça, vull dir. De la resta, res de res. Era l’època
del Guardiola, quan jugava, del Hristo Stoichkov,
del Romario i, com no, del Ronaldinho. Fins i tot
recordo haver anat algun cop al Camp Nou a veure
algun partit tot i que ara no em va al cap quin. Quan
l’ocasió s’ho mereixia era capaç d’anar al bar de la
vora de casa per veure segons quin partit. L’ambient
era xulo, sobretot si guanyava el Barça. Veure un
partit de futbol també era l’excusa ideal per convidar
els amics a sopar a casa quan el donaven en obert.
Maco allò de les lligues, les primeres Champions. Un
bon record.

Tot això es va anar acabant a poc a poc quan
van començar a aparèixer les plataformes de
pagament que donaven els partits i també quan van
començar a jugar fins i tot entre setmana i a hores
intempestives per, precisament, que la gent de tot el
món s’enganxés a la tele per veure’ls. Aquí ja em va
començar a fer mandra fins que vaig perdre l’interès.
També pel Barça, em sap greu. Podia arribar el
dilluns a la feina sense saber què havia fet el cap de
setmana. El millor de tot és que deixar-ho no em va
generar mono, vull dir que no vaig haver de superar
cap tipus de dependència.

Amb el Mundial, en canvi, m’ha picat el cuquet.
M’han vingut ganes de veure alguns partits tipus
França-Anglaterra, Argentina-Holanda -ara tothom
en diu Països Baixos no sé per què quan tota la vida
havia sigut Holanda- o bé Brasil-Croàcia. I sí, que el
Mundial es jugui a Qatar és una vergonya, com ho
era quan el petit ric país patrocinava al Barça o com
quan es va jugar a Argentina en plena dictadura.
Però de tots els partits que us he dit no n’he vist cap.

Tampoc no hi pateixo massa. És l’avantatge de fer-se gran. Si puc, veuré la final. I si no puc, doncs no.

Abans tampoc no m’hagués perdut segons quina
manifestació. D’aquestes multitudinàries que se
celebraven com a mínim un cop l’any. Ja m’enteneu.
Ara tampoc no hi pateixo. Ha quedat tot una mica
enrarit i tornem a allò de l’avantatge de fer-se gran.
Ni fu ni fa, i sense problemes.

Jordi Morros – Foto: GettyImages

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin