On vols anar bou, que no llauris (núm. 4)

Per: Teresa Riquelme

L’Avel·lina va anar a una escola de monges Dominiques, i val a dir que les altres nenes mai, li van fer cap mal comentari. Els seus pares es van relaxar i també es van cuidar de donar, de tant en tant, donatius pel convent amb motiu d’agraïment. Sí que la nena, alguna vegada, havia sentit algun xiuxiueig a la seva esquena; però la seva mare li repetia un cop i un altre que tot el que es diu al darrere de les persones, no val per a res. No calia fer-ne cas. A més, l’Avel·lina a l’escola hi va trobar una bona amiga, la Maria. Era la filla d’un fuster de Vallplana que tenia un germà més gran.
La il·lusió de la Maria era fer de perruquera i de ben petita ja va començar a pentinar a l’Avel·lina, i ella la deixava fer perquè sentia un plaer immens quan la Maria la pentinava. Tot i que la seva mare la portava a una bona perruqueria, per a l’Avel·lina ningú passava la pinta amb tanta suavitat pels seus cabells com la Maria. A més sentia un plaer íntim que era degut al pensament de què la Maria no era només una bona amiga, no, la Maria era seva. Els pares de l’Avel·lina compraven llacets, sivelles, agulles i tota mena d’ornaments pels seus cabells que la Maria sabia combinar amb gràcia.
-“Avui et faré un recollit adornat amb unes floretes, a veure si t’agrada? Avui et faré trenes i les enrotllaré fent dos monyos al costat de cada orella. Avui et deixaré la cabellera solta amb una diadema… Ningú la pentinava amb tanta dolcesa. També feien servir bones aigües de colònia per donar un toc final als pentinats que la Maria construïa amb enginy en els cabells de la seva amiga. Encara que a quinze anys la Maria ja treballava a una perruqueria, sempre sabia trobar una estona per pentinar a la seva amiga.
El germà de la Maria era més gran que elles dues, se n’havia anat de ben jovenet a treballar a Holanda. Un any per les vacances d’estiu va arribar a Vallplana amb un amic holandès guapíssim de cabells estirats de color ros que estudiava la llengua espanyola. Es va allotjar a casa dels pares de la Maria i van fer algunes excursions tots tres, a Núria, a Montserrat, a Ripoll i, naturalment, a Barcelona.
El jove holandès es va enamorar de la dolça Maria i ella també va quedar molt impressionada d’ell. Es van escriure durant tot l’any i per les vacances de l’any sobre, va tornar a Vallplana amb el ferm propòsit de casar-se amb ella. Només tenia dinou anys la Maria quan es van casar i per l’Avel·lina va ser un xoc molt fort. No li sabia perdonar que marxés a viure tan lluny. Es va sentir abandonada, molt gelosa, i la va odiar profundament durant molt de temps, li va sortir aquell caràcter que no sabia dominar. No va demanar mai per ella, van passar alguns anys que ni tan sols la va voler veure quan la Maria tornava a Vallplana per visitar els seus familiars. A la Maria li dolia molt aquell menyspreu, però tampoc li va anar al darrere com si li hagués de demanar perdó per haver-se enamorat sense el seu permís.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin