On vols anar bou, que no llauris (núm. 2)

Redacció 24 de novembre de 2021

340 Views

Per: Teresa Riquelme Imatge: Istock

El Claudi era fill del contractista d’obres que els havia fet les reformes del flamant restaurant. Per a l’Avel·lina havia estat un amor a primera vista. Per al Claudi, no. L’Avel·lina el va empaitar sense repòs; el xicot va arribar a dir al seu pare que el posés a treballar en una altra obra que tenien força lluny de Vallplana per poder esquivar l’Avel·lina.
El pare del Claudi sabia prou bé que el seu fill de treballar no en volia, que tenia un os molt gros a l’esquena, i que tampoc volia saber res dels maldecaps i tips de pencar que ell s’havia hagut de fer per poder tirar endavant la seva empresa. L’home tenia la intenció de jubilar-se aviat i veia a venir que el seu fill no tiraria pas endavant amb el negoci de la construcció. El Claudi era un mandrós per treballar, però no ho era gens per gastar diners a tota hora. Més d’un cop el seu pare l’havia tret d’embolics de deutes per voler fer negocis poc clars intentant guanyar diners fàcils. Per aquest motiu va parlar molt seriosament i sense embuts amb el seu fill.
-“Casa-t’hi amb l’Avel·lina.” El Claudi es va empipar molt –”O sigui que voleu que em casi amb una geperuda?, per qui m’heu pres?
-” T’he pres pel que ets, un gandul. L’Avel·lina no és geperuda, és un petit i gairebé imperceptible desviament, i com que sempre va tan ben vestida, gairebé no se li nota, i de cara és molt bonica. Pensa que jo estic a punt de jubilar-me i et quedaràs sense ofici ni benefici. No n’has volgut mai de treballar, però amb mi no hi contis pas mai més. Pensa-t’ho bé, l’Avel·lina és una bona pubilla, i gairebé et diria que és un regal que t’ha caigut del cel.
El Claudi va passar uns mals dies, a ell el ram de la construcció no li agradava gens, de fet no n’hi havia cap de treball que li agradés. Havia fet martingales per guanyar diners i havia acabat endeutat. Després de prendre unes quantes aspirines, va decidir que es casaria amb l’Avel·lina. Alguns rumors van córrer dient que s’hi casava pels diners, a l’Avel·lina aquests rumors no la feien patir gaire, no se sentia pas humiliada davant aquesta possibilitat. Ella creia que els diners han de servir per al que convingui, si havien servit per poder tenir el Claudi, ho donava per molt ben fet. Quantes l’haurien volgut! Tindria un home guapo dins el seu llit i que li anessin al darrere.
Pel viatge de noces van anar a París, la ciutat de l’amor. Van visitar els monuments històrics i els edificis més famosos, dels que no se’n podia pas passar per alt… però el Claudi tanta història, comprimida de cop, l’atabalava i va dir que es distreia més amb els espectacles del Moulin Rouge, i altres cabarets i Music-hall, estil Folies Bergère…, sobretot l’entusiasmava la cuina francesa: Le Coq au vin, la Soupe Bouillabaisse… assegurava que mai havia menjat uns croissants tan bons. Menjava tant de gust, el Claudi, que alguna nit no havia pogut ni fer l’amor perquè es trobava massa reinflat. Si l’Avel·lina no hagués estat tan enamorada, potser s’hauria adonat d’entrada per on anaven els gustos i preferències del seu marit. Versailles, Le Sagré Coeur… tot era molt bonic; però les explicacions que els donava el guia, en el Claudi, l’embafaven. Els guisats francesos, no.