Per: Francesc Canellas – Foto: nuvol.com
Deturo el rellotge
a l’instant precís que els batecs de l’ ànima
se’m confonen amb els del teu cos que no coneix
segons i hores.
Calla el riu ran de finestra i les fulles ploren,
esporuguides, a la Devesa.
És octubre a la nostra sang plena de tu i de mi
-és estiu roent a la pell i al sexe.
Embriacs de camins obscurs i xops de nit,
ignorem l’hivern que es riu de nosaltres.
Sònia Moll Gamboa
És octubre; temps de tardor i la tardor arriba amb el tòpics de sempre: canvi de color a la natura, nostàlgia del passat i de vegades perdut, l’any (vida) s’acosta cap al final… Però la nostra parella viu al marge de tot això; atura el rellotge, atura el temps com Josué a la conquesta de Jericó i viuen en un món artificial que ells s’han construït. Estan en plena efervescència de vida, amor i sexe. Així “el teu cos no coneix segons, ni hores”. El riu, símbol habitual de la vida que fuig, calla, és a dir, no flueix; les fulles tenen por i ploren amb els arbres de la Devesa (estem a Girona?) com a testimonis i ells, (elles?) van per camins obscurs a plena nit.
La parella ha quedat embriagada en el seu món tancat i feliç i no se n’adonen o, no se’n volen adonar, que l’hivern des de lluny s’ho mira burleta i pensa que ja arribarà el seu moment.
Aquest poema està inclòs en el primer llibre de poesia de Sònia Moll (Non si male nunc). Es va publicar a 2008 havent guanyat el premi de poesia de Sant Celoni.
