0 Shares 810 Views

Normalitzar

7 d'octubre de 2017
810 Views

De tot el que hem viscut a Catalunya aquests últims dies, no crec que pugui escriure més del que ja s’ha escrit ni dir més del que ja s’ha dit amb paraules més escaients i criteri més encertat del que jo pugui arribar a expressar, tot i així la referència és obligada.

Davant de l’aclaparament i els neguits propis de l’enrariment de la situació, aquest cap de setmana, he seguit savis consells que m’han fet arribar a través de les xarxes socials, i aprofitant el bon temps i les múltiples activitats lúdiques o esportives que es portaven a terme ja sigui al poble, als voltants i fins i tot fora de la nostra comarca, he passejat per la natura respirant aire net, he assistit a espectacles festius i divertits, he quedat amb família i amics al voltant d’una bona taula, i he intentat asserenar l’estat d’ànim i per unes hores deixar descansar el cervell de tot allò que aquests últims dies ha ocupat el primer pla dels nostres cossos i ànimes.

Però el que sí que m’ha quedat des de l’1 d’octubre és una recança.
Jo vaig néixer tres anys massa tard (ja sé que no és gaire habitual desitjar haver nascut abans, al contrari, a molts ens agradaria complir menys anys) doncs el 20 de novembre del 1975 jo encara no havia complert els 15 anys i, com aquell qui diu, encara no havia no havia sortit de l’ou, per tant no sabia res de la repressió, ni de la clandestinitat, i molt menys de les corredisses davant dels grisos; i ara, al cap de quaranta anys, em trobo fent el que no vaig fer aleshores, però en un temps i un context força diferents, pensava jo.

I parlo per mi, és clar, però crec que molta gent també hi estarà d’acord. Quedo parada de com tots aquells que el dia del referèndum vam anar als col·legis electorals, ja sigui com a votants, com a voluntaris en el procés, com a membres de les meses, o com qualsevol altra forma de defensa de les urnes, que a priori ni ens havia passat pel cap que els cossos de seguretat de l’estat poguessin carregar amb violència contra la nostra societat, abans d’arribar al vespre, ja havíem assimilat que si es donava el cas que ens visitessin, rebríem de valent.

I aquesta és la meva recança. No podem normalitzar de cap manera allò que no és normal, i menys si es tracta d’atemptats contra la els drets humans i la llibertat de les persones.

Rosa Camprubí

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Guillem Muñoz 14è a la Marathon Cup BTT de Gavà
69 views
69 views

Guillem Muñoz 14è a la Marathon Cup BTT de Gavà

Jaume Grandia - 26 de març de 2024
Foto record: Fa 20 anys. – Fruitosenc
229 views
229 views

Foto record: Fa 20 anys. – Fruitosenc

Jaume Grandia - 26 de març de 2024
Concurs millor Sommelier de Catalunya
73 views
73 views

Concurs millor Sommelier de Catalunya

Dani Casas - 25 de març de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com