0 Shares 424 Views

Només una bàmbola

15 setembre, 2019
424 Views

Quan l’Imma el va conèixer, al primer cop de vista, li va semblar un noi una mica tímid. Aquest aire que tenia contrastava amb el seu cap viril, semblant als de les estàtues gregues. Tenia els cabells negres, suaument ondulats, i els ulls marrons. Li va dir que es deia Eduard.
L’Imma es va adonar de seguida que el contacte de la pell d’aquest noi amb la seva, no la incomodava pas com havia passat amb altres nois. Quan l’Eduard se li arrapava fort, el cos de l’Imma es desvetllava d’un estat letàrgic molt llarg. I quan es van besar, la dolçor va ser immensa.
Per fi!- es va dir la noia. Per fi sentia aquella dolçor tan desitjada i mai aconseguida. La dolçor era allà, en els llavis de l’Eduard. Els petons eren d’una intensitat tan pregona! Eren els primers petons d’amor de l’Imma. I aquell vaivé de carícies es convertien en una bogeria difícil de controlar. L’Eduard no es cansava de xiuxiejar-li paraules d’amor a cau d’orella i de demanar-li més intimitat.
L’Imma flotava. Sabia que havia arribat el moment. Havia arribat l’hora de perdre la virginitat. Ara sí que podia fer l’amor, perquè estava enamorada. Ja no hauria de fingir més davant les companyes fent creure que ella també anava amb nois. No hauria de mentir més dient que ella també havia tingut vàries experiències de sexe.
I tampoc no s’hauria d’escapolir més dels nois-borinot que la rondaven incansables. En alguna ocasió algun bocamoll havia fet passar que l’havia aconseguida. I ella, l’Imma, no li havia trencat la cara per no haver de discutir i perquè la moda era així. Valia més deixar que es pensessin que sí, que la seva virginitat ja havia quedat molt enrere.
L’Imma era una perfeccionista i ara estava convençuda que l’Eduard era l’home que sempre havia esperat. Ell li jurava que també sentia el mateix per ella. Era doncs amb ell i ningú més amb qui havia de donar el gran pas, a qui havia d’estimar i estimar!
El vespre que van pujar al petit apartament on vivia l’Imma es menjaven amb la mirada. La tongada de petons els va fer oblidar-se del món i de totes les penes.
Tot anava de meravella fins que, tot d’una, l’Eduard es va tallar i no va poder reprimir aquestes paraules: “Ets verge!”
L’Imma, torbada pels efluvis de la passió, li va contestar amb un fil de veu: “Sí, amor, ja t’ho havia dit que n’era…”
Era evident que ell no se l’havia pas creguda. L’Eduard va acabar el que havia començat més de pressa del que l’Imma hauria volgut. Està clar que tenien tota la nit per endavant…
L’endemà al matí, mentre esmorzaven, a l’Eduard li va venir una tos de missa d’onze i, enmig de les torrades, la melmelada i els ous remenats, va deixar anar amb veu gutural:
Imma, jo estic casat…ho sento…Ets una bona noia, però no et vull fer mal…
Les paraules de l’Eduard es van clavar al pit de l’Imma com una daga fina. Era casat? Què volia dir amb això de què no li volia fer mal? Ara li venien els remordiments…?
L’Imma estava massa enamorada per renunciar a l’Eduard. L’hauria de compartir amb la seva dona? Potser sí, però amb el temps l’Eduard es decantaria per ella, no podia ser de cap altra manera. Estaven massa enamorats!
Van quedar en veure’s l’endemà, però a l’endemà ell no es va deixar veure. Ni a l’altre dia. Ni a l’altra setmana, ni a l’altra… No contestava al mòbil…semblava que se l’hagués emportat el vent. L’havia deixada amb la mel a la boca i ja t’ho faràs.
L’Imma va passar tres dies al llit, incapaç ni tant sols d’anar a la feina. Però encara tenia esperança… Ell, segur que devia estar reflexionant… ja tornaria… Devia tenir necessitat d’aclarir tot el que havia de fer. No el va tornar a veure fins al cap de dos mesos. Va ser casualment i en un bar de copes. Ell, rialler, estava voltat de noies i ni se la va mirar. Millor dit, sí que la va veure, però va fer com si veges passar una mosca.
L’Imma se’l mirava amb insistència mentre tot el cos li tremolava. Ell, ni es va immutar. Somreia a les noies que tenia al voltant, ensenyant les dents blanques i ben arrenglerades.
Al cap d’una estona, l’Eduard va sortir del local junt amb una de les noies. L’Imma, tremolosa, els va seguir de lluny. El cor li bategava molt fort i li feia mal al pit. Els va veure com pujaven tot dos en el cotxe de l’Eduard.
L’Imma tenia ganes de morir, però, un instint de ves a saber d’on li venia, la va fer raonar. Es sentia massa dolorida i humiliada per poder perdonar. I morir, deixant via lliure a qui sabia menysprear-la amb tanta facilitat, li semblava donar-li peixet. Va pensar en la jungla, en la paciència que han de tenir els éssers per poder sobreviure.
L’Imma va llogar un cotxe. El seu, l’Eduard el coneixia. Per primer cop a la vida es va dedicar a la tasca d’investigador privat. No podia deixar de fer-ho. A vegades es desesperava. Quan es pensava que l’Eduard aniria al bar de copes, no hi anava. Llavors creia intuir que l’endemà, l’Eduard i la nova conquesta anirien a ballar. I l’Imma aparcava el cotxe llogat des d’on els pogués observar. Doncs tampoc no hi anaven.
De mica en mica però els va anar localitzant. Els seguia, no pas sense dificultats, però sí amb una gran perfídia, i sempre amb una taquicàrdia considerable. Tot el que anava descobrint la feria com una daga. No es podia treure del cap que l’Eduard l’hagués deixada perquè l’havia trobada verge. Què volia dir això? Que l’havia trobada poc experta?
L’Eduard no vivia ni de bon tros en el lloc on li havia dit. Vivia a l’altre punta de la ciutat. Tampoc no treballava a l’empresa que li havia explicat, ni desenvolupava la feina de què presumia. Per a l’Imma era com ordenar un trencaclosques dolorós, però sentia una gran necessitat de fer-ho. Havia de saber qui era aquell que l’havia deixada en aquell estat tan angoixant i depressiu.
A la bústia del pis on vivia hi constava el nom autèntic de l’Eduard: es deia Rafel; la seva dona, Míriam
Un diumenge a la tarda, un diumenge d’aquells que sembla que el món s’hagi parat. Un diumenge avorrit per qui no tenia ganes de fer res, ni de viure, va ser el dia en que l’Imma es va decidir. Va agafar un bolígraf i paper, i va escriure una carta llarguíssima que començava així:
“Na Míriam,
No tinc el gust de conèixer-la. Al seu marit sí. No sé si sap del tot amb qui està casada, potser sí que ja ho sap. Tanmateix, si li interessa informació pot continuar llegint. Saber és tenir poder oi senyora Míriam? Jo la puc assabentar de moltes coses i sense cobrar-li les cares minutes dels investigadors privats…”
Després d’haver enviat la carta, l’Imma no és que se sentis feliç. Feliç, no. Però es va treure del pensament la idea de suïcidar-se. Tot just començava a viure i es va convèncer que ja n’aprendria més. Segur.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

El rentat de llantes i neumàtics
141 views
141 views

El rentat de llantes i neumàtics

Redacció - 20 abril, 2021
Foto record – “La Pepa”
92 views
92 views

Foto record – “La Pepa”

Redacció - 19 abril, 2021
F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs
314 views
314 views

F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs

Redacció - 19 abril, 2021
Coneixement.
145 views
145 views

Coneixement.

Redacció - 19 abril, 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com