No és veritat, si que ve d’un dia!
Sovint em poso nerviosa quan he de fer quelcom abans d’una data concreta, o m’he compromès a fer alguna tasca per a algú, o com quan era jove i m’havia d’aprendre el text d’una obra de teatre, i me’n poso tant, que fins i tot arribo a tenir malsons recurrents on sense saber com se m’acaba el temps i el més calent és a l’aigüera.
Però també reconec que el fet de tenir un topall és una de les coses que m’empeny a funcionar i a posar-me les piles, doncs quan no és així, em relaxo i moltes vegades acabo eternitzant una feina o bé no portant a terme allò que m’havia proposat.
Fa uns mesos, vaig ajudar a l’amic Josep Miramunt a preparar uns textos amb les seves vivències en les ascensions als tres mils principals del Pirineu per a publicar-ho al Montpeità, i la veritat és que van quedar força reeixits i em consta que alguns dels seus companys d’excursionisme i també alguns amics el van felicitar per la manera com els havia fet viure o reviure les fantàstiques experiències viscudes a la muntanya i la felicitat que això li havia reportat.
Content amb el resultat, ara fa unes setmanes, em va tornar a donar uns escrits per si els hi podia revisar i adaptar també per a aquest setmanari. Aquesta vegada, volia explicar a tothom qui ho volgués llegir, els seus inicis en el muntanyisme, la seva etapa pre-pirinenca, i el què el va fer decidir a entrar en aquest món a mitjan anys setanta.
– Després de quaranta anys, no ve d’un dia- em va dir.
I sí que ve d’un dia, Josep. De cop te’n vas i aquella carpeta on parles de Sant Jeroni, del Pedraforca o del Puigmal, encara està intacta i la meva consciència carregada de remordiments per la feina no feta.
Però faré els deures. Prepararé els textos encara amb més cura que abans, doncs no m’hi podràs donar el vist i plau. I així, durant cinc episodis, tots els lectors i lectores del Montpeità, malgrat ja no hi siguis, podrem gaudir de les teves cròniques i amb elles visualitzar-te amb el teu somriure permanent.
Rosa Camprubí