Malgrat que tots els mitjans de comunicació i les noves tecnologies ens havien avisat abastament, quan dimecres al matí vam aixecar les persianes, la majoria de nosaltres vam proferir exclamacions de sorpresa.
La neu, blanca, tranquil·la, silenciosa, però implacable, queia sense pressa però sense pausa sobre les teulades i els carrers de casa nostra.
Les recomanacions que s’havien fet arribar a la ciutadania des del dia abans, van funcionar, i per tant, tota la gent que no havia de sortir per causa major, no es va moure de casa.
No circulaven ni camions, ni busos, i els vehicles particulars es veien amb comptagotes.
Els nens i les nenes, molts dels quals no havien pogut anar a l’escola, gaudien tirant-se boles i fent ninots de neu, i els mòbils i càmeres fotogràfiques van enregistrar milers d’imatges de gran bellesa.
Semblava que el temps s’hagués aturat i fins i tot el ritme accelerat del dia a dia semblava que no era tan trepidant.
Un vint-i-vuit de febrer diferent, d’aquells que conviden a fer el mandra a costat de la llar de foc, amb la companyia d’un bon llibre, d’una bona pel·lícula, o simplement somniar.
Somni que de mica en mica la pluja va anar esvaint.
L’endemà, 1 de març, sant tornem-hi!!!
