Per Francesc Canellas – poema d’en Charles Baudelaire –
Montserrat Abelló
PLAER DE VIURE
Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.
Tarda d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
i ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d’un més enllà;
no tenir por de la vida
ni de la mort.
Montserrat Abelló
Cant a la vida, a la felicitat, però sobretot cant a gaudir intensament del moment que vius; lluny de la nostàlgia del pas del temps, que tots sabem que no tornarà i, lluny també de les petites crisis; de que no arribem enlloc, que la vida és curta, i ho és, i que tot flueix a gran velocitat.
Montserrat Abelló asseguda i amb una expressió típicament catalana “bada”, contempla com cau la tarda, ella que també està a la segona part de la seva vida. La tarda és grisa, però lluminosa i ara que el dia s’allarga veu com la natura torna a iniciar el cicle anual, primavera, mentre ella està a les portes de l’hivern.
La senzillesa del text continua quan es conforma en tenir només allò que està al seu abast i amb una visió escèptica de no esperar res del més enllà i a no tenir por ni de la vida, ni de la mort.
Interessant la comparació amb Epicur, pensador grec de l’antiguitat a la recerca de la felicitat.
Montserrat Abelló va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2008.
(En l’anterior “Racó poètic” es deia que les Flors del Mal de Baudelaire s’havien publicat a 1957, quan l’any exacte és 1857.)
