0 Shares 1026 Views

Montpetit – Pol.

1 de juliol de 2021
1026 Views

Per: Derek Expósito – 5è. d’EP –

Pol. Gos. 18 anys (pels humans, un any i sis mesos). Mida mitjana. Cinc quilos.

El meu somni és ser un gos policia i lluitar contra les injustícies al món. I avui és el gran dia. M’examino! El meu amo, que es diu Lluís i és policia, em tracta molt bé.

– Vinga Pol! Hem de marxar si no volem fer tard.

– Ja vinc! – Encara que els humans no m’entengueu m’agrada respondre en comptes de només reaccionar. Sortim cadascú per la seva porta. Jo tinc una porteta petita, just a la meva mida. Com que no sé quant durarà la prova, aprofi to per anar al lavabo en un senyal de prohibit aparcar que és perfecte per això.

Per anar a la comissaria travessem quatre illes en línia recta, dues a la dreta i dues en línia recta. Aleshores entrem. El meu amo m’aguanta una porta enorme que em fa una mica de por. No passa res, només és un imprevist i això no em detindrà.

La comissaria és molt gran. A la dreta hi ha un rebedor i, si mires amunt, tenen uns llums tan potents que semblen els d’un dentista. A l’esquerra, puc veure una sala d’espera. Els seients són suaus i còmodes, amb ratlles verticals vermelles i negres. Finalment miro endavant i veig quatre passadissos: quin camí agafarem?

– Hola Lluís, que fas per aquí?

– He vingut per veure si el meu gos passa la prova per ser policia.

– Segon passadís, tot recte fi ns que sortiu a l’exterior. Quan arribis parla amb el meu amic Alex, ell et dirà que has de fer.

Em pesen, em mesuren i comença el primer repte: reconèixer la cocaïna. 10 de 10. Sempre  he tingut un morro molt fi !

I quan penso que tot està anant de meravella, una escala! Les escales em fan pànic! Els graons em roden. No se com posar les potes i m’entrebanco. Tiro enrere. Sento com els altres gossos s’estan rient de mi. L’instructor em deixa tres oportunitats i després em demana que segui.

Arriba el meu amo:

– Com ha anat l’avaluació?

– Força bé, però no ha aprovat. És impossible ser gos policia si li fan pànic les escales! Potser el pots regalar a alguna iaia que no es mogui del seu piset…

De camí a casa penso que en farà el Lluís. Segur que m’abandonarà, o em regalarà a canvi d’un gos valent i sense pors. Ai… què és aquesta olor? El morro em diu que… un incendi! Sense pensar en el meu pànic, entro a l’edifi ci, pujo les escales tapades de fum i agafo un nen d’uns dos anyets que estava arraconat a l’entrada. Surto a fora i un munt de gent m’aplaudeix. El Lluís ja ha trucat als bombers.

Arribem a casa. Estic cansat però molt content a la vegada. Vaig al meu racó a beure aigua i menjar una mica. És llavors quan sona el telèfon. Sento l’amo que parla. Contracte. Policia. Oportunitat. Aquestes paraules volen dir que…? Salto com un desesperat i no puc remenar més la cua. I mentre el Lluís m’omple de carícies, (encara que els humans no m’entengueu m’agrada respondre en comptes de només reaccionar).

– Vaig ser víctima d’una discriminació per la meva por a pujar escales, però això no em fa del tot inútil per la feina. Crec que ningú hauria de ser víctima de cap discriminació, més aviat ens hauríem de fi xar en les virtuts.

I vosaltres, a quines coses heu renunciat per les vostres pors?

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Eleccions al parlament de Catalunya
98 views
98 views

Eleccions al parlament de Catalunya

Redacció - 17 de maig de 2024
Editorial 1689
1392 views
1392 views

Editorial 1689

Redacció - 17 de maig de 2024
Secció FC Fruitosenc: Sense miracle
1236 views
1236 views

Secció FC Fruitosenc: Sense miracle

SFEscolaFutbol – FC Fruitosenc – - 16 de maig de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com