Per: Iris Amèrigo Sánchez – 4rt. d’EP –
En Pere un famós astrònom, cada nit explicava a la Bruna una petita història, no era d’estranyar que la Bruna estigués sempre a punt per fi car-se al llit dutxada i amb les dents rentades, esperava al seu pare amb molta il·lusió.
I va començar la història:
Al cel, acompanyat de molts estels, es trobava la Lorelay, la lluna, molt brillant i amb una forma similar a la d’un plàtan, aquella nit en especial tenia el semblant trist, no podíem imaginar que li passava fins que, un gran amic, un estel molt petitó va parlar amb ella.
Resulta que la Lorelay, estava enamorada del Solet, però el seu amor era impossible. No es podien veure gaire i cada un d’ells tenia una responsabilitat i uns horaris inviables.
Malgrat tot, el petit estel es va acostar a la Lorelay i va plantejar solucions:
El seu amor era indestructible i a distància podria funcionar, podien escriure cada dia una carta i explicar-se l’un a l’altra tot el que havien fet durant el dia, i fi ns i tot plasmar-hi els seus sentiments.
L’estel es va oferir a fer de carter i intercanviar les cartes escrites per la Lorelay i el Solet.
Van passar nits, dies, mesos, les cartes eren constants, però només es podien veure uns minuts, quan arribava un i marxava l’altre. Aquella estona era sufi cient per connectar amb la mirada i expressar de tot cor el que sentien l’un per l’altra, tant de bo moltes persones es miressin com ells ho feien, eren molt especials.
En una de les cartes la Lorelay es va posar molt contenta i de seguida va cridar al petit estel per explicar-li a què era degut: a l’última carta que va rebre del Solet, ell li deia que s’apropava el dia que podrien estar junts durant unes hores.
Arribava el dia que tant la Lorelay com el Solet estarien alineats a la Terra i causarien un eclipsi, és a dir, s’aproparien fi ns a alinear-se, passant així una llarga estona junts.
Van passar els anys i van crear una tradició anomenada fusió, on l’amor entre el Solet i la Lorelay brillava extraordinàriament al cel.
