Mentides.

Conte guanyador de 6è d’EP
Autora: Alèxia Lapeña

La Nerea es va despertar, i tot seguit es va recordar que era dilluns i tenia tota una setmana llarga per davant, plena de deures i coses avorrides; avorrides i més avorrides.

Ella era una adolescent de quinze anys. Feia el tercer curs a l’institut. Era molt inquieta, no gaire alta i bastant primeta, amb els cabells llargs i tenyits de blau. La seva pell blanca i ulls grans la feien una joveneta d’avui, moderna.

La seva mare treballava de valent recuperant el temps que havia perdut dies anteriors a la feina. S’havia trobat malament i havia faltat molt. Això significava que durant uns dies estaria sola a casa i podria fer el que mes li convingués, ja que no hi havia ningú per manar-la.

Concentrada amb els seus pensament, no havia vist l’hora. Ja tornava a anar tard a l’institut! Feia mitja hora que les classes havien començat. Però ella anava caminant pel carrer sense cap pressa… quan, de sobte, el mòbil va sonar.

Era el pare!!! Havia vist que estava connectada quan hauria d’estar a classe. Va decidir no contestar-li la trucada. Quan era petita els seus pares s’havien separat i ella havia decidit quedar-se amb la seva mare. Des d’aquell moment, tenia una nova família i l’havia abandonat. La Nerea sentia que no havia pogut comptar amb el pare per res i ella no tenia cap culpa del seu divorci! En molts moments hauria necessitat la seva ajuda i li havia fallat. Només li parlava quan li convenia i això ella no ho tolerava ni ho pensava tolerar. Sentia que ja no tenia cap pare! Per aquella raó i per d’altres va decidir no contestar.
Ja dins l´institut, va entrar sense trucar a la porta, com si no arribés tard i interrompent la classe. De seguida va veure un pupitre al costat de la seva millor amiga, la Mar, i va decidir seure allà, ja que tampoc tenia altra opció: era l’únic pupitre que quedava lliure.

La mestra, com era previsible, li va cridar l´atenció. Li va recordar que últimament anava molt malament i que es posés les piles perquè les seves notes l’ajudarien en el futur. Li va afirmar que volia parlar amb ella algun moment i la Nerea li va dir que sí amb el cap, però sense donar-li massa importància. Aleshores va sonar el timbre. Que bé! Ja era hora del pati! Acabava d’entrar i ja es podia divertir…

La Mar li va dir, també, que havien de parlar. La Nerea va agafar el mòbil i els seu entrepà i va deixar que la Mar la tibés fins a un lloc per parlar tranquil·lament.

– Nerea, avui quan acabin les classes aniré amb la meva germana gran, l´Emma, a la farmàcia Calduch, la de davant del parc. Em faré un pírcing al melic! Una nena de “l’A” el té i li queda molt bé, pensava que igual t´hi apuntaries- va dir sense més la Mar.

La Nerea, aprofitant que la seva mare no vindria fins tard, no va tardar a apuntar-se a la proposta. Estava acostumada a no fer-li cas i preferia anar a la seva. Pensava que ja era prou gran per prendre les decisions ella sola! La mare sempre li diria que no i mai no li deixava escollir les seves preferències.

Ja acabades les classes, es van dirigir a la farmàcia i es van posar a la cua, darrere de l’últim client. Estaven molt nervioses, però això no les frenava. Quan es van sentir una mica de penediment ja eren a la camilla amb la farmacèutica, travessant-li l´agulla pel melic. Ai! Uix! Pensaven per dins, però no van dir ni mu. En acabat els va donar un mostrari amb els diferents models de pírcing que hi havia. La Nerea va escollir una dobla bola blava, de conjunt amb el seu cabell tenyit de blau marí.

No va poder esperar a la seva amiga. La Nerea va agafar els seus diners, i se’n va anar a una botiga de moda on hi havien tops curts que deixarien que el seu melic brilles amb la llum del sol. Estava decidida a gastar-se tots els diners que li havia agafat sense permís a la mare.

A continuació, va sortir de la botiga i es va adonar que casa seva quedava molt lluny. Va veure que hi havia una parada de bus molt a prop, però després es va en recordar que no li quedaven diners perquè els havia gastat tots amb el pírcing i la roba.

Va ser just llavors quan va rebre la trucada de la mare preguntant on era. Li havien perdonat recuperar hores i ja era casa. Feia molta estona que l´institut havia acabat! La Nerea li va demanar que la passés a buscar, encara que sabia que quan arribessin a casa li demanaria unes explicacions que no podia donar. Durant el trajecte amb cotxe la mare no va parlar-li de res ni tampoc va fer cap pregunta.

Però només entrar per la porta, la mare li va demanar que s’assentés al sofà que hi havia a l’entrada. Li va confessar que havia parlat amb la farmacèutica, amb l’Emma (germana de la Mar) i per acabar amb la seva professora. La Nerea no sabia què dir i va decidir triar la veritat. No tenia una altra opció, no hi havia cap excusa que li pogués funcionar! Ho havia fet malament i havia d’acceptar-ho.

– Mare, he fet tard a l’escola perquè… no hi volia anar. Creia que ja era suficientment gran per prendre les meves pròpies decisions, cosa que ara mateix dubto cada cop més. El pírcing em feia molta gràcia i com que avui en un principi no et veia, era una oportunitat que no podia deixar escapar… i a més acompanyava a la Mar i…

En aquell moment la seva mare la va tallar.
– Si la Mar es tira de la terrassa, tu vas darrere? Sé que m’hauria d’enfadar perquè no esta bé fer-te una perforació sense parlar amb mi abans, ni triar si anar a l’escola o no, aprofitant que jo no hi sóc… però… des de que el teu pare no és aquí, sé que ha estat difícil… però nosaltres podem! Només m’has de prometre que no hi haurà mes secrets entre nosaltres.
– Ho prometo, mare!

Així va ser com la Nerea va aprendre que és millor anar de cara i parlar les coses, sobretot si és amb aquells que t’estimen.