0 Shares 995 Views

“Mansió, el captaire” de Teresa Riquelme

24 de juny de 2021
995 Views
Per: Teresa Riquelme

 

Ja era un home vell, cepat, cara rodona, els ulls petits i blaus, de pell molt blanca i tacada de pigues; portava barba d’un pèl arrossinat i blanquinós. Feia les mans amples, els dits gruixuts; una mica balbs. Era calb i es tapava la blanca clepsa amb un barret de copa alta. Perquè Mansió, el captaire, es guardava del sol tant com podia, sobretot del cap.

Era per això que sempre portava posat aquell barret de copa alta que ningú sabia d’on l’ havia tret. El Mansió tenia la dèria d’anar cosint en el barret tots els  botons que podia arreplegar. Botons de tots colors i mides cobrien el seu barret  donant-li un aire de festa estanya. Portava un gec de color indefinit, esmolat dels punys i apedaçat dels colzes. Les seves pertinences les portava dins d’un petit sac penjat a l’esquena, i un diari – de dies passats- a la butxaca del gec.

Quan arribava a un poble, solia buscar una font per poder beure aigua i si hi havia algun pedrís s’hi asseia a prop per reposar un estona,  aleshores es treia el diari de la butxaca i rellegia les notícies, que havien passat ja feia temps, però a ell tant li feia.  A vegades llegia en veu alta, i a vegades, algun home d’edat avançada, li donava una estona de conversa perquè ja sabia que el Mansió de tant en tant passava a demana caritat pel poble.

El Mansió sabia molt bé les cases que li feien caritat i les que li deien ” un altre dia germà” i solia dir que ell era un captaire, però no era un pobre. De fet si li deien pobre, es molestava. En una ocasió molest perquè  una persona el va  escridassar dient-li pobre; se’n va anar prop de l’empresa que hi havia al poble, on hi treballava la meitat de la població,  i també el que l’havia escridassat.  Es va esperar que sortissin els treballadors al final de la jornada; i amb la veu clara i ben alta anava repetint perquè el sentissin.

_” Mireu!, Ara surten els milionaris!!!

Quan el sol li tocava al barret,  se’n desprenia tan gran brillantor que, quan anava d’un poble a un altre, a través dels polsegosos camins, es podia distingir d’un bon tros lluny. Era com si portés un senyal  per a dir “sóc jo:  Mansió, el captaire”. A l’hivern,  quan el fred collava fort, es refugiava a les masies que tenien un xiprer plantat prop de la casa. El xiprer volia dir que donaven acolliment als captaires, els deixaven dormir a la pallissa, i els donaven una sopa calenta.

Un costum que tenia Mansió, el captaire, era deixar una paga en forma de regalet, a les masies que l’havien acollit. El donava a la quitxalla de la masia, solien ser cargols de punxes. La canalla de terra endins d’aquell temps, no n’havien vist mai de petxines amb punxes com les que portava el Mansió, i l’atabalaven a preguntes, volent saber on les havia trobades. Però Mansió, el captaire, els somreia, i fent-se l’interessant els responia: “ Uiii!, vosaltres tot ho voleu saber!!! “  No explicava mai quin era l’origen d’aquells cargols de punxes tan bonics.

                                                                                                                        

 

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com