Lidia Perella i Puig – 10.472 km entre Sant Fruitós de Bages i Rosario

Per: Jaume Grandia.

– Parlar de Catalunya és parlar de l’amor. D’aquests amors que existeixen i són per sempre.
Perquè això passa amb alguns llocs -igual que amb algunes persones-, ens travessen la vida com un llamp, convertint-nos, sense adonar-nos, a qui serem després.

Deixar el nostre lloc d’origen, algunes vegades pot ser una promesa per al retorn. Altres vegades no. Malgrat això, l’arrel preval i roman indomable, com el cor quan estima profunditat.

I encara que tinguem més de seixanta anys vivint en aquest altre país, sempre serem del nostre lloc d’origen, sempre serem estrangers, gairebé com una condició de vida que ens posa en la situació de triar com volem que sigui la nostra història a partir d’ara i ens convida a deixar-nos travessar per altres cultures sense deixar anar la pròpia, enriquint.
Lidia Perella i Puig és una mostra d’això. En la seva veu s’entrecreua l’accent de Rosario amb el seu bell accent català. Encara després de tants anys d’haver emigrat no ha perdut el seu llenguatge d’origen sinó que més aviat l’ha ensenyat a moltes persones, ja que és professora de català a l’ Centre Català de Rosario.

Sant Fruitós de Bages, la seva ciutat d’origen , per aquell temps era un poble ordenat com sagrera i deixar-ho va traçar un passatge en la seva vida. Aquest mateix que recorreria diverses vegades de tornada a visitar el seu terrer fins que al juny de l’any passat (2019) s’assabentés que l’ajuntament de Sant Fruitós havia pres la decisió d’enderrocar la casa materna (1) doncs estaven construint una carretera que travessaria aquest lloc , amb direcció cap a la muntanya.

La seva casa, ja deshabitada des de feia tants anys, seguia sent casa seva. Encara que l’hagués deixat a finals de l’any 1950 per venir amb la seva família a Rosario. Tot i que el temps hagués transformat aquesta casa en un inesborrable record del que va ser. Tot i que el sostre hagués caigut i les parets comencessin a flaquejar, sempre seria casa seva. I encara que ara només quedin pedres al camí que la travessa, sempre, sempre serà Cal Perella (Casa dels Perella).

La memòria també és un suport. Ens posa de retorn en aquest mapa imaginari i tan íntim, pel qual viatgem a aquells llocs on hem estat feliços i ens torna a aquelles persones que hem estimat tant i ens han volgut per igual.

Potser aquesta memòria va ser la que van usar Pepe (el seu pare) i Rosendo (el seu oncle, germà del Pepe) per evitar trobar-se i enfrontar-se durant la guerra civil espanyola. Tots dos servien a el mateix temps, però en diferents fronts. Un cop acabada la guerra, cada un va tornar a la seva respectiva vida. Va ser així com l’oncle Rosendo va viatjar a Argentina i des d’aquí li va dir a Maria (mare de Lidia) “Maria, aquí es tira el menjar”, com una invitació a emigrar i deixar aquella Espanya sumida en la dictadura Franquista. I després d’això Pepe i Maria, al costat dels seus fills, deixarien Sant Fruitós, emprenent una travessia cap a la reinvenció.

Pepe, per sobreviure amb la seva família durant la guerra civil i la postguerra, va fer de l’estraperlo un ofici, a l’igual que molts espanyols desesperats per subsistir en aquell terrible moment. I per ventura venir a Rosario no va ser una altra forma d’estraperlo? Un intercanvi, una manera de donar i rebre? Perquè sens dubte és la cultura la moneda de canvi que ofereix l’immigrant a canvi, per tal d’adaptar-se al lloc que li rep i així mateix acull el que aquest nou territori li ofereix: l’oportunitat de començar una nova vida. Perquè sempre es pot començar una altra vegada.

Ara, tants anys després, entrar a la casa de Lídia és percebre la presència d’aquesta altra llar. No només per les fotos i els quadres que el retraten, sinó perquè ella, a on va, el porta al cor, i això es nota. Potser també perquè a la taula ha portat una ampolleta que el seu pare li va regalar amb terra de l’entrada de Cal Perella. Aquest ampolleta amb forma de promesa i amb olor de nostàlgia.

Encara queda vibrant en l’ambient la veu de Lídia trencant-se mentre llegia en català un poema que una amiga de la seva infància (Teresa Riquelme) ha escrit sobre la demolició d’aquella casa. És fascinant pensar com l’amor i les paraules poden curar les ferides més fondes.

La llum tènue d’aquest matí de finals d’hivern es cola per la finestra de la cuina, mentre Lidia disposa tot per preparar el que serà – sense exagerar- la millor crema catalana que algú pugui provar a Rosario (solen trobar-la a l’estand de Catalunya durant les festes de les Col·lectivitats, al costat dels Carquinyols).

Si bé són els mateixos ingredients de totes les receptes que es puguin trobar avui en dia a internet, les proporcions, la saviesa i el maneig del temps en el foc són el gran diferencial. Transformació en la seva màxima expressió d’una recepta -la original- de la qual hi ha registres en receptaris de l’edat mitjana.

Per als alquimistes, tota substància es compon de tres parts: ànima, cos i esperit. Això és el que Lidia va posant-li a la preparació d’aquestes postres. Ha reservat ous de pagès per a aquesta ocasió ja que el groc -aquest color- ha de ser intens i brillant. Com el sol.
Entre una història i una altra sobre Sant Fruitós de Bages , Rosario i els seus fills i nétes, amb calma va seguint la recepta pas a pas i l’aire s’omple de dolçor.

Aquesta dolçor es veu envaïda de sobte per l’olor que la canyella i només la canyella pot oferir quan es barreja amb ratlladura de llimona. Una aroma llunyà que ve a aquest present i treu el cap com un record d’infància.

Les postres van prenent espessor, el temps va tan imperceptiblement que semblés com si recentment Lidia comencés a cuinar, però no. Fa estona que està remenant amb cullera de fusta i molta paciència, sense esgotar la calor i sense deixar de mirar la crema que ja gairebé està llista.

La aboca en els bols i prepara el cremador, el qual prendrà espurnes al sucre i ho farà fumejar i inundarà tot amb aroma a caramel intens.
L’ambient s’omple d’un fum blanc, dens i confitat. La sensació que el procés d’elaboració de la crema catalana està arribant al final, apareix. Com si amb això també s’acabés aquest moment.

De lluny ve un altre olor, de salnitre, com el mar. Un clar i antic mar Mediterrani; el so de la brisa i una veu que creua imaginativament des de la costa fins al Riu d’Or, aquest riu que a un costat de Sant Fruitós de Bages, recorre la ciutat a través dels horts, a la regió de Manresa.

Entre la sal i la dolçor de la memòria és evident que el moment no acaba, sinó que recentment comença amb el primer mos que tot ho omple d’espècies i nous records.
Andrea Salerno Jácome, fotògrafa i escriptora veneçolana resident a Rosario.

(1).- Casa enderrocada el 2 de maig del 2013, per urbanitzar el carrer de les Escoles.

Recopilació i nota de Jaume Grandia