L’engranatge perdut.

Redacció 8 de juny de 2020

619 Views

Conte guanyador de 4rt d’EP
Autora: Abril Parés

Tot va començar un vespre plujós en una masia dels Pirineus on hi vivien una família amb dos fills: l´Ainet de nou anys i el seu germà Arnau de sis.
Mentre miraven l´espai del temps a la televisió, van sentir com la noia del temps deia:
– És increïble fa un mes que plou!!! Des del 1905 que no passava una cosa així.
La mare va apagar la tele i va dir:
– Va petitons meus que ja és molt tard.
– Mare, podem anar una estona a les golfes a llegir?-va dir l’Ainet.
– D’acord, però només una estoneta curta-va contestar la mare.

Els dos germans es van estirar a l’hamaca que estava al costat de la finestra i de cop van veure que el cel s’il.luminava com si caigués un llamp però sense soroll. Van quedar tan sorpresos que, a poc a poc, van anar a baix al jardí amb els seus xubasqueros i, no s’ho podien creure, al mig de les flors, van trobar-se amb un homenet pelut i baixet, amb cara de gat i amb uns llargs bigotis.
-Hola sóc el Llàmit, no sóc un extraterrestre, que moltes vegades m’hi confonen. Jo sóc el Rei dels tempsparencs, que són els habitants de la meva ciutat, que és la ciutat que controla el temps. Tenim un problema. Fa un mes vam perdre l’engranatge de la màquina de fer ploure i no podem parar-la de cap manera. He vingut aquí perquè crec que és justament on va caure. Em podeu ajudar?- va dir.
– Sí,sí,sí! Iupi-va dir l’Arnau.
– Un moment, un moment. Com sabem que no ets perillós?-va dir l’Ainet.
– Jo perillós? Mireu si els meus pets són de l’arc de Sant Martí! Com podria ser perillós?
– Uauuuu jo també vull fer pets d’aquests-va dir l’Arnau.

Com que era molt tard i ja havien d’anar a dormir, van quedar l’endemà molt d’hora al matí i sobretot ningú podia explicar-ho als pares perquè no se’ls creurien.
El Llàmit va dormir al bressol de la nina de l’Ainet, ben tapat amb la manta i roncava molt, tant, que els dos nens es van haver de posar els taps de piscina a les orelles.
L´endemà van començar a buscar.
El Llàmit tremolava de por quan veia el Boopi, el gos de la masia i tot ell es feia una bola per protegir-se.
Primer van anar a la cort de porcs i el Llàmit va pensar que eren uns animals ben simpàtics.
– Però com és l’engranatge? És gran? És rodó? És de ferro?-va preguntar l’Ainet
– És,és….com això, més o menys- i els va ensenyar un ou d’estruç.- Però una mica més petit, transparent i brillant.

Van passar pel corral de les gallines, per davant les vaques, pel costat de les cabres i ho anaven mirant tot, fins i tot els racons més amagats i entre la llana de les ovelles però res de res.
Finalment, cansats, van anar a estirar-se a la palla dels cavalls i van quedar per tornar a buscar a la tarda, després de dinar. El Llàmit, estirat a la palla, pensava que mai trobarien la peça per la màquina de la pluja i que això seria molt greu pel planeta Terra.

Quan els nens van tornar de dinar macarrons amb formatge i pollastre a la brasa, el Llàmit va dir:
– Ainet i Arnau m’heu ajudat molt però això és com trobar una agulla en un paller!!!
– Ah! Un paller, i si busquem per aquí la palla? – va dir l’Arnau
Els tres van remoure tota la palla i els cavalls se’ls miraven amb cara estranya.
Res de res, no hi havia la peça.
– Anem amb els rucs ara – va dir l’Ainet
Van tornar a remoure-ho tot però l’Arnau cansat, es va estirar altra vegada a la palla fins que…
– Au!!! Quin mal al cul!! Em dec haver assegut a sobre de la pala…. Ohh! No és una pala, és un ou, veniu, veniu, és un ou estrany.
– Gràcies Arnau!!! Per fi!! Has trobat la peça de l’engranatge de la màquina de la pluja.

Podrem fer que pari la pluja després de tot un mes plovent. Ainet i Arnau sou uns herois!!!
– I quina recompensa ens dones Llàmit?- va dir l’Arnau.
– Quina barra que tens Arnau!-va respondre l’Ainet.
El Llàmit va riure durant molta estona perquè estava molt content i els va prometre que una nit, de la setmana que ve, els vindria a buscar per ensenyar-los la ciutat del temps i els seus habitants tempsparencs.