La vida bé val un somriure (4)

Temps enrere la celebració dels Sants Innocents era només el 28 de desembre i a Sant Fruitós consistia bàsicament a posar llufes a l’esquena de determinats veïns, fer alguna innocentada a un company de feina, o cercar noticies falses a la premsa. Però amb l’entrada del nou segle la cosa ha canviat i ara tenim diada dels Sants Innocents tot l’any: que si “fake news”, que si “hackers”, que si “virus” informàtics, que si cartes bomba anònimes, que si estafes als usuaris de mòbil, etc. etc. Vaja, que no estem tranquils ni segurs. Però és clar, si vols beneficiar-te de les noves tecnologies t’has d’arriscar i assumir que te la jugues.

Recordo les innocentades que fèiem en la nostra infància. El Vicenç Soler de cal Escorçaire, l’Isidre Biosca de cal Xamal i jo mateix formàvem un trio d’experts en la matèria per bé que, amb 9 o 10 anys, poc mal podíem fer. Ja de bon matí penjàvem llufes a tort i a dret, especialment als veïns que ens trobàvem pel carrer. Des de la distància guaitàvem les nostres “víctimes” pujar carretera amunt amb el ninot a l’esquena, totalment alienes a la nostra malifeta. Llavors tots tres ens miràvem i esbossàvem un somriure còmplice per, tot seguit, posar-nos a ordir la següent trapelleria. Per descomptat no érem els únics a fer innocentades al poble, i teníem col·legues de la nostra edat o més grans que també aportaven la seva col·laboració entusiasta a la festa. Allò cert era que les llufes es repartien democràticament, sense fixar-nos si el portador era una iaia, un manyà, un pagès, un botiguer, el mestre d’escola o el senyor alcalde. N’hi havia per a tothom, i tothom esdevenia partícip involuntari de la gresca que ens muntàvem els nens de llavors.

Una broma que vam perpetrar davant de cal Magre, a la carretera de Vic, fou fixar amb un clau una moneda de 25 cèntims al terra. Aquesta moneda tenia un forat al mig pel qual introduíem la punta i picàvem la cabota amb un roc fins que quasi no es veiés. L’única cosa que restava visible era la moneda amb l’àncora i la xifra 25. Ens assèiem tots tres al pedrís de cal Marones, a l’altra banda de la carretera i esperàvem que algú passés i volgués recollir la peça. En una època d’escassetat i pobresa com aquella, era habitual que a algun vianant, maltractat per la vida o no, cap cot i immers en les seves cabòries, se li il·luminessin els ulls en detectar la moneda en qüestió, sola i abandonada en la vorera. Ràpidament la tapava amb el peu i mirava al seu voltant. Llavors s’ajupia i intentava agafar-la, però li era impossible. Hi deixava les ungles de tant esforçar-se, mormolant tota mena d’insults i blasfèmies fins que es rendia. Fracassada la temptativa, es redreçava i prosseguia el seu camí com si res. I nosaltres, vinga riure. Després de veure repetir l’escena amb dos o tres frustrats vianants més, recobràvem la moneda amb una pinça i ens disposàvem a cometre la següent innocentada.

Cal dir que la nostra especialitat era una que cap col·lega no ens havia copiat fins llavors: consistia a agafar una capsa de sabates buida, omplir-la d’excrements de cavall, posar-li una cinta de coloraines amb un llaç força aparatós i deixar-la al bell mig de la carretera, just a uns metres del revolt que hi ha abans d’arribar al Casino. I esperar.

El trànsit de vehicles en aquells anys era força escàs però teníem cura de no preparar la innocentada en les hores que els autobusos de línia pujaven de Manresa per evitar que la capsa resultés esclafada per les rodes. En aquell tram horari sense gaire moviment era quan l’eventual víctima hi solia caure de quatre grapes.

Una vegada, des de l’antiga fassina, el “Zidro”, el Vicenç i jo vam observar com una motocicleta venia tot xino-xano per la carretera entre els plàtans nus en direcció al poble i, abans que travessés el pont del Riu d’Or, vam deixar el “regalet” sobre l’asfalt i ens vam amagar. El motorista, en veure aquell paquet amb una cinta de color rosa, pensaria que era un obsequi de Cap d’Any o Reis que algú havia perdut i s’aturà un moment per examinar-lo: el sacsejà, el sospesà, se’l guaità per sobre i per sota, i finalment el lligà amb una corretja a la petita graella que tenia sobre el parafang del darrere per, tot seguit, enfilar-se a la moto i continuar el viatge. Potser la seva idea era obrir-lo en presència de la seva família per donar-los una sorpresa; potser s’imaginava que hi havia quelcom de valor dins la capsa i, segurament, durant el trajecte, es faria preguntes ingènues sobre el seu contingut: igual podia tractar-se d’unes sabates, una bufanda o uns torrons de Xixona. Però el llacet tan ben lligat li impedia de satisfer la seva curiositat fins que arribés a destí. Mentrestant nosaltres, angelets, no deixàvem de felicitar-nos per l’èxit de la nostra innocentada. Tant ens feia la vergonya i la ira que aquell bon home s’hauria hagut d’empassar en descobrir l’origen escatològic del “regalet”. Érem infants i no teníem prou consciència dels efectes que podien ocasionar els nostres actes. Tanmateix, la culpa era seva per no saber que aquell era el dia dels Sants Innocents.

Miquel P. Cortina