0 Shares 80 Views

La vaga de fam que va fer de Lluís Espinal un heroi del poble – (I)

17 setembre, 2020
80 Views

Per: Miquel P. Cortina –

El 21 de desembre de 1977, Hugo Banzer, el dictador bolivià, pressionat pel president nordamericà Jimmy Carter, va anunciar unes properes eleccions i concedí una tímida amnistia política: 33 detinguts eren alliberats; uns altres 19, alguns dels quals portaven més de dos anys a presó sense judici, eren posats a mans de la justícia ordinària. I hom publicava una llista de 348 ciutadans que no podien tornar a Bolívia. Entre ells hi havia un ex-president constitucional, un ex-vicepresident, ex-ministres, dirigents sindicals i polítics. Tots ells, segons el govern, eren titllats de “delinqüents polítics”. És difícil descriure el sentiment del poble en conèixer una amnistia tan “generosa”: frustració? decepció? estupor?. El diari “Presencia” amb la prudència que el caracteritza, deia editorialment el dia 23: “Un sentiment de frustració ha estat la conseqüència immediata a nivell popular de l’amnistia disposada pel govern”. El mot “burla” circulava arreu.

Quatre dones, Aurora de Lora, Nelly de Paniagua, Angélica de Flores y Luzmila de Pimentel, amb llurs 14 fills s’instal.len, en vaga de fam, a les oficines de l’Arquebisbat de La Paz, la tarda del 28 de desembre. Són les dones dels miners detinguts i acomiadats de la feina. Una d’elles està prenyada. Han pres una decisió irrevocable: mantenir una vaga de fam en tant que no siguin ateses llurs peticions:

1. Amnistia general i sense restriccions.
2. Retorn a la feina de tots els obrers acomiadats.
3. Vigència de les organitzacions sindicals.
4. Retirada de l’exèrcit dels centres miners.

El 31 de desembre comença a eixamplar-se la protesta. Un segon grup d’onze vaguistes ocupa les oficines del matutí “Presencia”. Entre ells s’hi troba Domitila de Chungara, Lluís Espinal i uns altres dos sacerdots. La finalitat era reemplaçar els nens de l’Arquebisbat, la salut dels quals esdevenia inquietant després de dos dies sense ingerir aliments. La vaga de fam era una experiència límit a la qual “Lucho” s’hi llançava amb serenitat, sense rauxa, críticament, sobretot per recolzar les dones dels miners. L’aparició d’aquest grup significa un gran suport per la causa. El govern comença a posar-se nerviós…Set dies després els vaguistes sumen 61 persones; als catorze, 500, estesos per tot el país, en nombrosos escamots. Als disset dies ja són més d’un miler. Als vint dies arriben a mil dos-cents. Els grups apareixen ací i allà. Alguns són petits. Altres estan formats per més de cent vaguistes. En total hom constitueix 28 grups de vaga. Un moviment de solidaritat mai vist. El principal tret de la vaga de fam és el seu caràcter popular. Les seves peticions estan en el cor del poble. I el poble va respondre generosament. Finalment van sorgir grups de suport i de solidaritat fora de Bolívia: Perú, Mèxic, Veneçuela, Suècia, Suïssa, Bèlgica, França i Espanya. En uns casos eren grups de bolivians exilats que se sumaven al moviment; en altres, diferents organitzacions que mostraven llur recolzament a la vaga.

Espinal no només va fer gestions davant l’arquebisbe de La Paz, Monsenyor Jorge Manrique, per tal que les dones fossin acollides a l’Arquebisbat, sinó que, juntament amb un grup de l’Assemblea de Drets Humans, s’afegí a la vaga. Van ser dies intensos, d’enormes repercussions internes en el Lluís.

Desallotjats per la policia de les dependències del diari “Presencia”, mentre a instàncies de Lluís Espinal hom llegia les benaurances de l’Evangeli de Lluc, ell i un petit grup va prosseguir la vaga de fam i de set, ja traslladats a la clínica, fins que el govern va concedir la plena amnistia.

D’aquesta vaga de fam el Lluís en va fer una àmplia narració que fou qualificada per Javier Medina, com el seu “Testament político-espiritual”. En tot cas, la Vaga de Fam esdevingué una de les experiències més intenses de la seva vida. Era conscient que se la jugava, però això li produïa una gran serenitat: “La vida és per a consagrar-la… als altres”.

A la foto, Lluis Espinal, a la dreta, en els primers dies de vaga.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Foto record.
567 views
567 views

Foto record.

Redacció - 28 octubre, 2020
Poema de Maria Mercè Marçal
163 views
163 views

Poema de Maria Mercè Marçal

Redacció - 27 octubre, 2020
Antoni Casín
157 views
157 views

Antoni Casín

Redacció - 27 octubre, 2020