La truita de Pasqua.

M. 1456

L’avi de la Martina, tenia un costum molt arrelat que li venia de molts anys enrere : en arribar el Dissabte Sant, se n’anava a pescar granotes. L’endemà, el dia de Pasqua, per esmorzar, feia una gran truita per a tota la família, amb molts ous i les granotes pescades. Segons l’avi un bon tall d’aquesta truita era més saludable que moltes de les llepolies que es menjaven sovint.
Quan la Martina va ser grandeta, l’avi li va demanar si el volia acompanyar a pescar les tradicionals granotes. La Martina va acceptar, sense pensar-s’ho dos cops, perquè no havia vist mai com se les enginyava el seu avi per atrapar les granotes. Van marxar tots dos a cercar la riera, que estava vorejada d’horts de regadiu. De tant en tant s’hi formaven petits gorgs on les granotes xipollejaven i raucaven tant com podien. L’avi de la Martina portava només una canya amb un ham. No portava cap esquer.
Van caminar prop de la riera, i en aixafar les herbes humides, l’olor de fonoll i de menta els va fer aspirar profundament, fins que van arribar a un petit gorg. Les granotes van sentir les seves petjades i van saltar llançant-se dins de l’aigua, fent un capbussó perfecte.
Ara – va dir l’avi a la Martina- no facis gens de soroll, ja veuràs com les granotes aniran sortint de l’aigua i es posaran sobre la molsa o sobre d’algun roc per prendre el sol. Es van quedar quiets com dues estàtues bo i escoltant el murmuri de les aigües manses.
Tal com l’avi havia dit, les granotes van anar eixint. Eren verdoses, humides i de seguida van començar el seu concert. L’avi en va descobrir una que raucava distreta a prop d’allà on era ell; aleshores, abaixà la canya, amb molt de compte, fins que l’ham va quedar ran de la granota i, d’un cop expert, zasss!, la va enganxar.
Ja en tenim una –va dir l’avi- mentre es treia un ganivet de la butxaca i li va tallar ràpid el cap, li va estirà la pell que va sortir sencera; tot seguit, va agafar un vímet, li va fer un nus a un extrem i per l’altre hi enfilà la granota. Va anar tan de pressa que la Martina ben just si s’adonà de tot , però al veure la carn blanca de la granota enfilada al vímet, la Martina es va posar molt seriosa i sense embuts va exclamar:
-Avi, no m’agrada gens veure com pesques les granotes…
L’avi ja s’ esperava aquesta reacció de la seva neta i li va dir: a voltes tenim una idea molt romàntica de la vida. Cal ser realista, les granotes s’han de matar per poder fer la truita…el que cal és fer-ho ràpid. La Martina va comprendre l’explicació del seu avi; malgrat això, s’enfilà per un marge i va córrer en direcció a un camp ple de pipiripips que presumien de vermellor.
Mentre l’avi pescava, la Martina collia poncelles de pipiripips i deia: gall, gallina o polla? i les esclafava contra el seu front, si la flor sortia blanca era polla, si era rosa era gallina i si ja era vermella era gall.
De tornada a casa, l’avi portava moltes granotes perquè per menjar la truita de Pasqua es reunien tota la família, i la Martina portava un ram de pipiripips. Hem de fer una bona truita, Martina – m’hi ajudaràs- li deia l’avi. Era conscient que a la Martina l’afectava anar veien que a la vida no tot són flors i violes. Tot d’una la Martina es va quedar quieta i pensarosa. Que et passa Martina, li va demanar l’avi.
-Avi, va fer la nena, i si alguna d’aquestes granotes fos un príncep encantat? L’hauries matat!
L’avi va somriure i li va contestar: no pateixis per això, Martina, si mai hi ha una granota que és un príncep encantat, pots estar segura que jo no el podré pas enxampar mai, sempre s’escaparà…més aviat seràs tu qui en trobarà algun, encara que no sigui pescant granotes… i li va donar la mà amorosament.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin