La sargantana

La sargantana havia après a trobar bons amagatalls per hivernar en el temps del fred, però tot i així sentia en el seu cos una fredor desagradable. Sabia que no moriria, un dia es despertaria del tot, estiraria bé les potes, el coll, obriria bé els ulls i començaria a caminar… S’estiraria al sol, es referia, i mataria per poder aplacar la gana i poder viure.
A l’estiu, a les hores que el sol llençava les seves llengües de foc més ardents, la sargantana també es protegia en alguna ombra. Si no ho feia, la pell rugosa de l’esquena li bullia, i la més fina -la de la panxa- semblava que li podrien arrencar a tires. Havia nat un rèptil, i notava que moltes persones els tenien repulsió.
Un dia d’estiu, un gat enjogassat li va arrancar la cua d’una mossegada. La cua, un cop arrancada del cos, encara es movia i el gat hi jugava. Mig refeta de l’ensurt, s’estava estirada, amb els ulls mig clucs, aguantant el dolor de la ferida acabada de fer.
La sargantana sabia que la cua li tornaria a sortir, i mentre el gat s’hi entretenia, ella es va poder escapar i es va amagar darrera una torreta. Pensava que ja estava salvada, però de sobte, una ombra sobre seu li va fer mirar enlaire i va veure, amb esglai, una nena que portava un roc a la ma amb la intenció d’aixafar-la.
La sargantana va fer un salt traient força de flaquesa i aquesta vegada es va amagar darrera una jardinera que estava arrambada a la paret.
La nena no la va pas buscar. Al cap d’una estona, la sargantana va sentir que algú plorava: era la nena. Somicant, parlava entre sanglots:
“Jo no et volia pas fer cap mal, sargantana. Només volia que no patissis, que et morissis perquè no haguessis de viure sense cua. Però he vist que tu vols viure… Jo no et faré cap mal. No cal que tremolis més”.
La sargantana va mirar d’allà on venia la veu (la nena encara no sabia que sense cua podia viure), es va fixar bé en la criatura que plorava parlant, i llavors es va adonar que no tenia clar si era una nena o un nen. Això no tenia cap importància, va pensar. La criatura continuava dient:
“Si a mi les sargantanes m’agraden molt, aquestes vacances vam anar a Mallorca i els pares em van comprar un jersei amb un dibuix molt bonic d’una sargantana. I van comprar més coses amb dibuixos de sargantanes molt boniques i que porten sort, almenys les de Mallorca, però no en vaig veure cap que estigués escuada. Només era per això que pensava que potser t’estimaries més morir. Ja veig que m’he equivocat”.
Algú s’ho pot creure que les sargantanes saben somriure?