La promiscuïtat de Londres

Text: Txema Seglers Foto: https://www.istockphoto.com/

A mesura que ens endinsem per la massa boirosa, la ciutat de Londres s’empetiteix fins a esdevenir un punt incert més enllà de l’horitzó. Partícules d’humitat s’aferren al vidre per desfer-se a l’instant, sense cap mena de memòria. Ara que torno a casa, em pregunto si les minúscules vides dels habitants de Londres no comparteixen el destí tràgic d’aquestes gotes d’aigua que no deixen d’amuntegar-se per atzar a la finestra de l’avió, cada cop més entelada. I rumio si les seves vides no es troben suspeses a l’èter de la mateixa manera, enmig d’una ciutat tan inassolible, neguitosa i fascinant.

Enrere deixo el brogit dels carrers, la sobrietat silenciosa dels parcs, la majestuositat de les construccions que recorden el passat de l’imperi. Com s’origina cada dia, durant segles, una desproporció tan obstinada i enèrgica com Londres? Però, mentre passejo vora el Tàmesi, una altra Londres treu el cap dins meu, imaginada, creada, feta de vinils, i taral·lejo cançons dels Smiths, de Bowie, dels Clash, dels Led Zeppelin, dels Genesis, de Supertramp, de Yes, dels Who, dels Smiths, els Smiths i tantes altres bandes angleses que configuren part de la meva banda sonora personal.

Per això, Londres no té mesura ni ho pretén. I des de l’avió de tornada és més fàcil saber-ho. En aquest sentit, Londres no menteix, no t’enganyarà mai, i de seguida t’ofereix els seus llavis per posar a prova els teus límits, les fronteres dels teus desitjos. Mentre ara s’acosta el personal  oferint begudes, penso l’última imatge que Londres m’ha regalat: un corb menjant-se una rata de claveguera enmig de la plaça de Piccadilly Circus. Només la petita estàtua d’Eros que la corona semblava adonar-se del crit agònic de l’animal.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin