M. 1456
(Poesia en recordança de la Toni Escudé, filla de l’Emili i la Maria de ca l’Espardenyer, que ens ha deixat el proppassat 6 d’abril del 2019)
La Toni feia temps que estava malalta
però ho dissimulava amb una gran fortalesa d’esperit;
amb el seu marit i fill vivia a Alemanya
envoltada de tendresa i d’un amor infinit.
Cada any visitava el seu estimat poble
per retrobar-se amb les arrels;
tornar a trepitjar els carrers de la infantesa
i donar embranzida als seus anhels.
Un somriure sempre il.luminava el seu rostre
car era forta i valenta i tenia el cor ardit;
plantava cara a les dolences de tota mena
que sovint assetjaven el seu cos afeblit.
La Toni darrere seu entreveia una porta
que sempre li provocava neguit
car romania banyada d’una llum somorta
i per això no volia acostar-s’hi ni obrir.
Ella preferia els vius colors de la primavera
que li donaven força i alegraven el seu existir.
Sabia que traspassar aquella porta
significava deixar la seva vida enrere
i creuar el llindar entre els records i l’oblit.
Desitjava fervorosament estar viva
per seguir al costat del seu fill i marit,
gaudir de les trobades amb la família
i passar belles estones amb els amics.
Però de sobte la porta s’ha obert de bat a bat
i, trencant la seva resistència a morir,
un cop de vent l’ha arrossegat
vers l’indret on no hi ha dolor ni recança
ni llàgrimes ni enyorança,
tan sols estels dansant en l’eterna nit.
