Darrerament, el mot “llibertat” se l’han apropiat la dreta i l’extrema dreta. Fins ara era un crit reivindicat per les esquerres, els revolucionaris i els pobles oprimits. La llibertat era un somni, un anhel compartit per milions de persones que patien el jou de l’esclavatge, l’absolutisme o la injustícia.
Ara no. Segons els nous postulats de la dreta representada a Espanya per la Sra. Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, la llibertat és fer el què vols: anar de copes a les dues de la matinada, permetre que les terrasses dels bars estiguin obertes tota la nit dificultant el descans dels veïns, saltar-se les normes de convivència i fer senzillament el què et rota. La mateixa llibertat que va impedir que més de 8000 ancians a Madrid, confinats en residències, rebessin assistència mèdica en plena pandèmia de Covid-19 i morissin en condicions deplorables. I que després es ventilés ella mateixa la ignomínia dient que “igual s’haurien mort”.
Tampoc és llibertat que en territoris amb llengua pròpia com al País Valencià i a les Illes, el govern del PP amb el suport de Vox, decreti que a partir d’ara els pares podran escollir la llengua d’ensenyament dels fills, sia català o castellà. Això implica que molts nens i nenes vinguts de fora o que tinguin el castellà com a idioma matern (un 70% de la població dels Països Catalans), no tinguin l’oportunitat d’aprendre la llengua del país i, per tant, no s’hi integrin. És la típica praxi colonial: “Si estàs en España, habla español”, foragitant el català com a llengua espanyola que també és. En realitat volen relegar el català al nivell d’un “lapao”, amb la gens dissimulada intenció que en pocs anys desaparegui.
Això no és llibertat. Quan no es respecten els drets dels pobles, no pot ser-ho. A Catalunya, la Justícia espanyola, en nom de la llibertat, ha donat la raó a unes quantes famílies castellanoparlants pel fet que llur fill o filla no reben, com a mínim, un 25% de les classes en espanyol. Normalment, són queixes d’una o dues famílies sobre un total de 25 o 30 que ja els està bé que els alumnes tinguin el català com a llengua vehicular. Entenc que la gent que ha vingut a Catalunya per un temps determinat no estigui obligada a que els seus fills aprenguin una llengua que els servirà de ben poc quan se’n vagin del país. Deixant de banda que sempre és bo conèixer altres idiomes, consideraria plausible que aquests infants poguessin cursar els estudis en castellà, francès o anglès, segons llur idioma d’origen, en col·legis específics, però això tampoc agrada als progenitors. Ells volen acabar amb la immersió lingüística en català que tan bé ha fet per a la convivència.
No siguem hipòcrites: si un nen o nena catalans es muden amb els pares a Valladolid o a Sevilla, o bé un nen o nena de parla castellana se’n van a viure a França, Alemanya o Anglaterra i els ingressen en una escola pública, l’ensenyament el tindran exclusivament en l’idioma del lloc d’acollida. És obvi, oi? Doncs la tendència d’alguns partits d’extrema dreta espanyols és justament fer el contrari en els territoris on el català és llengua oficial: són els representants dels nouvinguts els qui volen imposar-nos l’idioma llur. Quan els dius que la parla en perill d’extinció és el català, ells et responen que, per culpa del “nacionalisme caduc dels catalans”, la llengua de Quevedo i de Miguel Delibes corre el risc de desaparèixer a Catalunya. Això és fals. A part que cap infant acaba l’escola catalana sense dominar el castellà, només cal sortir al carrer per veure quin dels dos idiomes predomina arreu. Novament, la perversió de les paraules…
Un altre mot caigut en mans inapropiades és “concòrdia”. L’extrema dreta espanyola l’esgrimeix com la solució definitiva per oblidar-se dels milers de morts de la Guerra Civil que encara romanen enterrats a les voreres o en fosses comunes de tota la geografia espanyola. Vivim en el país del món que té més cadàvers anònims sense recuperar, als quals no se’ls pot donar una sepultura digna. Amb la denominada “Llei de la Concòrdia” pretenen substituir la de la Memòria Històrica aprovada recentment al Parlament espanyol, per honorar les persones que perderen la vida pels efectes de la sublevació militar de juliol de 1936. És un exemple de “concòrdia” la vergonyosa reacció del president de la Cambra Balear, el senyor Le Senne, conegut membre de Vox, quan va estripar, des de la tribuna i amb total menyspreu, les fotos de les joves milicianes mallorquines afusellades pel feixisme?
Ja per acabar: titllar de “fugados” els independentistes catalans exiliats a Europa, perseguits per la Justícia espanyola, un qualificatiu que tant els agrada repetir als polítics del PP i Vox, no deixa d’ésser una altra tergiversació. No volen ni els interessa saber que aquests “fugados” són fàcilment localitzables perquè tenen domicili conegut i sempre s’han posat a disposició de la Justícia europea que, com tots sabem, no té els prejudicis ni el biaix polititzat de la d’aquí.
Sap greu aquesta manipulació de les paraules per a capgirar-ne el concepte. Fent-ho així, les dretes espanyoles estan aplicant el mateix tarannà guerra-civilista, quan els franquistes deien “rebels” als espanyols que defensaven la República i els afusellaven per aquest motiu, tot i que els rebels eren ells!
Dissortadament, els partits de la dreta de l’arc parlamentari espanyol encara se senten guanyadors i dipositaris dels valors d’una Espanya decimonònica que ja no existeix ni té cabuda en una democràcia del segle XXI on els drets individuals i col·lectius dels ciutadans han de ser escrupolosament respectats. Des de llur punt de vista fatxenda veuen els rivals com a enemics, i per això desacrediten tant com poden els polítics sorgits de les urnes que no són de la seva corda. Llibertat? Concòrdia? Belles paraules que alguns perverteixen maliciosament.
