La pedra de Cotlliure

Text: Txema Seglers Foto: https://www.istockphoto.com/

A Magali Queralt

Setembre s’exilia i les primeres pluges humitegen l’aire. Fa una estona que mirem el mar. Al migdia era blau, però ara és una làmina grisa. Sembla aigua de fregar. La llum també conspira d’aquesta transició cíclica de l’estiu cap a la tardor i ara es vessa mandrosa damunt de la costa de Cotlliure. Té el color cerós de la llet condensada. Dins la mà esquerra tancada encara conservo la petita pedra que he trobat a terra al matí sota els pins olorosos, al costat de la tomba d’Antonio Machado. D’ençà del 25 de febrer de 1939, els seus ossos jauen amb els de la seva mare en una làpida amb flors i banderes republicanes. Primer, va morir el fill. I tres dies més tard, la mare. Diuen que Ana Ruiz preguntava pel seu fill mentre mirava el llit buit del poeta. Aleshores no he pogut evitar imaginar-me com va ser aquell 22 de gener de 1939, quan, tenallats de fred i de dolor, Machado i la seva família van creuar el Pirineu fugint d’una Barcelona esmicolada, derruïda i enfonsada. Suposo que, en aquell moment, per no oblidar-me del que és important, he decidit en secret agafar la pedra i endur-me-la a casa, com si fos un petit fragment on aferrar-me quan la remor dels dies ens arrosseguen. Quan ja marxàvem del cementiri, m’has donat la mà i somrient m’has dit: “anem a veure el mar, amor meu”. I passejant, distrets i agraïts, hem arribat fins aquí mentre taral·lejàvem ‘En Cotlliure’ de Serrat.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin