La mort t’ha fet escac i mat sense retop

I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.

No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.

I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

Maria Mercè Marçal

Maria Mercè Marçal va escriure aquest sonet a la mort del seu pare. El tema és, lògicament, una reflexió amb relació al buit que la seva mort provoca a l’autora. Escrit en primera persona, tot el poema és un diàleg amb el pare absent. S’ha jugat una partida d’escacs i com el diu el text (estem davant d’un poema circular, el primer vers és igual que l’últim) la Mort sempre guanya: escac i mat. Aquesta idea recorda una famosa escena del ‘Setè segell’ d’Ingmar Bergman.
En un llenguatge culte i no del tot fàcil, l’escriptora combina el què ha passat amb el seu estat d’ànim. Anem a veure alguns fragments del text:
El mirall de la vida s’ha clos; el carrer s’ha tallat: hi ha clares referències d’animals com els tentacles que ofeguen del pop, l’udol del ca, el plany del llop, el cavall desbocat… No ha quedat res el temps passat “ja no queden cassigall (parracs) del que fèiem; el glaç ens ofega i fins I tot les ombres m’endolen (em cobreixen de dol). Acaba dient que “et veig cec als dies que s’escolen” i la Mort, que sempre té el tauler marcat, recordem-ho, sempre guanya, ens ha fet escac i mat.
Sonet clàssic format per dos quartets i dos tercets amb versos alexandrins (dotze síl·labes) i decasíl·labs. Rima consonant.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin