0 Shares 76 Views

La meva Núria Feliu

31 de juliol de 2022
76 Views

La vaig conèixer personalment farà uns vuit anys quan el meu cosí Àngel Perella de l’Argentina, del qual era amiga, em va demanar que anés al seu domicili de la plaça de Sants a recollir uns llibres per al Centre Català de Rosario. Em va deixar el telèfon per a contactar-la i la vaig trucar. De seguida vaig reconèixer la seva veu i ella, sempre tan agradable de tracte i sabent que era cosí de l’Àngel, em va suggerir una data per a la meva visita. Vaig tenir la sort d’aparcar el cotxe no gaire lluny de casa seva. Calia que no estigués massa lluny car havia d’omplir el maleter amb unes quantes caixes de cartró plenes a vessar de llibres.  Ella vivia en un àtic i a l’hora convinguda vaig prémer des del carrer el botó corresponent al seu habitatge. Em va respondre al cap d’un minut més o menys  i em vaig identificar. Vaig sentir el brunzit del porter electrònic i la porta d’entrada es va obrir. Vaig pujar per l’ascensor i allà estava ella, en el replà, esperant-me. Era més baixeta del què m’imaginava i anava vestida amb una bata de seda estampada amb motius florals. Duia un acurat maquillatge i un pentinat molt ben arreglat que semblava que estigués a punt de sortir de festa. Em vaig sentir molt afalagat per la seva rebuda com si ens coneguéssim de tota la vida. Ens vam estimar i em va fer entrar al seu pis, modest però molt lluminós, decorat amb un evident gust barroc. De les parets penjaven quadres, diplomes, medalles i fotos. Vam arribar al saló-menjador, no gaire gran, i em va fer asseure en una butaca just davant el sofà on ella es va acomodar per parlar amb mi. Tenia diversos gerros amb rams de flors escampats arreu. A través de l’àmplia porta de vidre que donava a la terrassa  s’albirava un petit jardí.

Vam parlar dels meus cosins Àngel i Lidia i em va dir que li agradaria tornar a l’Argentina en un viatge de comiat per abraçar els amics que tenia allà i que eren molts. Era conscient que els anys passaven ràpid i anhelava poder fer el viatge abans que fos massa tard. L’Àngel m’havia explicat que quan ell era president del Centre Català de Rosario i s’encarregava d’organitzar el pavelló de Catalunya a la Fira de Colectividades que té lloc a la primavera  en un parc situat vora el riu Paraná, ella, coincidint que era a l’Argentina, s’apuntà com una col·laboradora més per a netejar el peix i marisc que després utilitzaven per enriquir les saboroses paelles que oferien  als visitants.

Durant la conversa amb ella van anar gotejant algunes vivències del seu passat: el pianista Tete Montoliu amb qui havia fet tants recitals; el desaparegut cantant mallorquí Guillem d’Efak, el fill del qual encara veia sovint; Lou Bennet, un pianista que precisament jo havia conegut i servit moltes vegades quan feia de cambrer al restaurant Isidro. I també els seus admiradors de tota la vida; la seva família amb la qual es reunia de tant en tant, i l’escalf que sentia de la gent quan anava al mercat de Sants o sortia a passejar…

Recordo que quan jo vivia a Sant Fruitós en els primers anys seixanta, algú em va regalar un disc on hi participava la Núria Feliu molt jove, compartint caràtula en negre i blanc amb tres altres artistes catalans de l’època que segurament han passat a l’oblit. Tal vegada fou el primer disc on la cantant va tenir l’oportunitat de fer-se conèixer. Interpretava una cançó com a solista i jo, amb només tretze anys, vaig caure fascinat per la seva veu vellutada i pel fet que cantés en català. Jo llavors patia d’un lamentable dèficit cultural per la catalanofòbia del franquisme i ella, amb la seva presència als mitjans, em va fer entrar a poc a poc en el món que representava i que es basava en l’amor per la nostra llengua. Un amor i una devoció que jo he compartit gràcies a ella des de l’adolescència.

Això li ho explicava a la Núria i ella somreia. Al fil de la conversa em va dir que estava molt disgustada amb la Societat d’Autors (SGAE) car malgrat tot el què havia fet en la seva vida professional al llarg de cinquanta anys, amb prou feines li pagaven drets d’autor. Les seves cançons sonaven a la ràdio, a la televisió i a les xarxes socials però ella no veia ni un cèntim. Sort que era molt popular i tenia un caràcter simpàtic i alegre que feia que de tant en tant la convidessin a programes i a espectacles dels quals sempre en treia alguna cosa per viure.

A partir d’aquella visita per a  recollir uns llibres que, segons les seves paraules, “ja no li cabien a casa”, la vaig anar a veure un parell de cops més.  La darrera vegada fou amb la cosina Lídia i la meva dona. Va reiterar el seu interès de tornar a l’Argentina per acomiadar-se dels seus amics. Quasi la vam convèncer perquè ens acompanyés en el viatge que vam fer-hi el 2017, però per motius d’agenda no va poder ser.  Després, el confinament per la pandèmia i el seu progressiu deteriorament físic li ho han impedit.

Sempre recordaré la Núria Feliu, no només com a persona entranyable, sinó també  per la seva generositat, pel seu amor a Catalunya i per la seva fe en els catalans com a poble. Guardo com un tresor l’àlbum que em va regalar intitulat “Poemes Patriòtics recitats per Núria Feliu” i amb la dedicatòria “Som i Serem”.

Reposa en pau, Núria.

 

Miquel P. Cortina

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com