0 Shares 626 Views

La meva gent

29 de desembre de 2021
626 Views
Per: Miquel P. Cortina Foto: Istock

La meva gent se’n va anant i només resten records i cases buides. En aquest 2021 que ara fineix, a la llarga llista d’aquells que van morir en els darrers anys a St. Fruitós, cal sumar-hi en Pere Biosca, l’Anita Benítez i la Flora Riera entre d’altres.
Un poble és com una família: desapareixen uns rostres i n’arriben uns de nous que omplen el buit d’aquells que han marxat. La majoria de nouvinguts ignoren que, abans que ells, en aquest mateix lloc que ara n’han fet casa seva, hi havien viscut uns homes i unes dones que eren gent coneguda i entranyable, l’absència dels quals pesa en el cor de qui els vam conèixer. Formaven part d’un col•lectiu de persones que tenien en comú una forma d’ésser i de fer que identificàvem plenament amb Sant Fruitós. És lògic que tan sols les més rellevants siguin recordades a través d’una placa al carrer o d’un monument situat en algun racó del poble; però la resta són i seguiran essent persones anònimes que sabem que van existir gràcies als rètols dels nínxols del cementiri i a les fotos que llurs parents hi han col·locat.
Encara que fa més de mig segle que vaig haver de deixar St. Fruitós de la mà dels meus pares i avis arran de la crisi del tèxtil dels anys 60 igual que altres famílies, sempre m’he sentit fascinat pel poble de les meves arrels. I crec que la major part dels qui vam sortir-ne mai no l’hem oblidat i, quan hem pogut, hi hem tornat. Penso en els meus cosins Àngel i Lídia Perella de l’Argentina que només fan que somiar-hi tot i haver-hi passat tan sols els primers 5 ó 7 anys de vida; penso en l’altre cosí Miquel Puig de Banyeres del Penedès que, en les seves col·laboracions al Montpeità, sovint ens porta als anys de la seva infantesa i adolescència al poble, amb tot un reguitzell de personatges desapareguts com ara l’avi-padrí Miquel de ca l’Escrigues obsessionat a batejar tots els fillols amb el seu nom, o bé la seva mare Engràcia, en Lluís Descals pare d’en Joan, en Lluís i la Soledat de Cal Fusteret, o la Maria Rosa de Cal Sala…
Em pregunto quin embruix, quin poder té aquest llogarret del Bages que hagi encisat els infants i adolescents que a la força ens en van fer allunyar. Per què l’enyorem tant encara avui? Cal recordar que els cronistes de l’època solien malparlar-ne i en molts mapes de Catalunya ni tan sols hi figurava. De Manresa anaves a Santpedor, Navarcles, Sallent o Artés, però Sant Fruitós simplement no existia. Potser aquesta era la causa que molts viatgers hi passessin de llarg. Cert que en aquell temps tenia fama de poble de mala mort però els que hi vivíem ens coneixíem tots, i de debò que érem com una gran família. Ens ajudàvem els uns als altres i en diverses ocasions havíem demostrat la nostra solidaritat amb tercers. Recordo els camions de cal Carreter estacionats a la plaça de la Vila atapeïts de roba i menjar per als damnificats de Sabadell, Terrassa i Rubí que havien estat víctimes dels terribles aiguats de setembre de 1962; veia homes, dones i canalla que, atenent a la crida d’en Joaquín Soler Serrano des de la ràdio, aportaven el què podien per ajudar aquells que ho havien perdut tot. O quan fou convocada en plena dictadura feixista una manifestació en pro de la creació d’una biblioteca al Bosquet.
Crec que la resposta a la meva pregunta és que en els pocs anys que hi vam viure ens vam enamorar no del poble, sinó de la seva gent. Aquells rostres, aquelles veus, aquelles mirades, aquells crits, aquells renecs; i també aquells somriures, aquelles rialles i aquella ferma determinació per enfrontar-se a uns temps difícils que tothom mirava d’esquivar de la millor manera possible. I també els aplecs, les fontades, les festes majors, els dos cines que eren com finestres obertes al món, les audicions de sardanes a la plaça, el Cafè del Mig i el bar de la Cooperativa plens a vessar els diumenges sortint de missa, o la Diada de l’arròs en què l’agutzil anava casa per casa a recollir les aportacions dels veïns a la festa, fos pa, vi, oli o fruita. Era un altre acte solidari que feia que molts indigents de la comarca s’acostessin el diumenge de Carnestoltes al Bosquet per a menjar calent després de dies de dejuni. Hom aprofitava l’esdeveniment per aparellar els nois i les noies que servirien les racions d’arròs als pobres. El mateix agutzil s’encarregava de fer-ho. A mi em va anar justet que no m’aparellessin amb una pubilla però em van salvar els meus catorze anys i que en pocs mesos me n’anava a viure a Barcelona. Em consta que algunes d’aquelles parelles van arribar a casar-se i a fundar una família.
Tots aquests records s’esvaeixen en el passat i, en desaparèixer els seus protagonistes en un degoteig interminable, moltes de les coses que compartíem i ens feien vibrar l’ànima perden sentit. Per aquest motiu cada vegada em sento més foraster al poble on vaig néixer. Quan hi pujo amb prou feines conec ningú; ha crescut molt i ja no hi ha lloc per a l’enyorança. Les velles cases han estat renovades, tenen nous veïns, i ja no guarden l’atmosfera d’altre temps. És llei de vida. També m’entristeix la progressiva substitució del català pel castellà entre les noves generacions de santfruitosencs; tant de bo no desaparegui i segueixi freqüentant els seus carrers com la marinada. El cosí Miquel em diu: “Havent mort els meus amics, cada cop em fa més mandra pujar a Sant Fruitós”.
Temo el dia que deixi d’anar al poble de la meva infància i el cor em porti a visitar només el cementiri on jau la meva gent.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Editorial 1682
783 views
783 views

Editorial 1682

Redacció - 28 de març de 2024
Juguem amb la llum
52 views
52 views

Juguem amb la llum

Escola CEIP Pla del Puig - 27 de març de 2024
CNL Montserrat – Pel que fa als connectors
312 views
312 views

CNL Montserrat – Pel que fa als connectors

CNL Montserrat - 27 de març de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com