0 Shares 20 Views
22/09/2019 | Sant Fruitós de Bages

La ira emboira la ment i fa perdre la raó.

9 Setembre, 2019
20 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 37

El meu padrí Miquel Puig i Puig, avi per línia paterna, vivia a ca l’Escrigues, al nº 105 de la carretera de Vic, i estava casat amb una pubilla anomenada Dolores. En aquell temps, apart de les feines del camp, l’home es guanyava la vida traginant vi de Sant Fruitós a Vic i altres pobles d’Osona, i en tornava amb el carro carregat de sacs de cereal. Fruit del matrimoni havien nascut 5 fills, dels quals en van viure 4: dues noies i dos nois. La més gran era la tia Alberta que es portava 16 anys amb el meu pare Pepitu, el més petit dels germans. Entremig hi havia l’oncle Ramon i la tia Maria. No entraré a explicar les vicissituds dels quatre fills que donarien per omplir un llibre sencer i em centraré en una història viscuda per l’avi Miquel en la seva joventut, de la qual ell mateix va fer-ne deixar constància escrita.
Mon cosí Miquel Puig i Soler, que viu a Banyeres del Penedès i també és col.laborador del Montpeità, ha parlat alguna vegada de l’avi de ca l’Escrigues recordant vivències amb ell i abocant-hi molta tendresa. Sé que era nat a Santpedor i la que seria la seva esposa, la iaia Dolores, pubilla nascuda a Sant Bartomeu del Grau, tenia altres aspiracions matrimonials, però la van fer casar amb ell a desgrat seu, tal com era força habitual en aquella societat patriarcal de començaments del segle XX. Com que la Dolores era bona cuinera, durant un temps el jove matrimoni habità la fonda del Pont de Cabrianes fins que el sogre els construí la casa de la carretera de Vic de Sant Fruitós, on es traslladaren a viure per sempre. Amb els anys, l’avi Miquel apadrinà el meu cosí i a mí, i d’aquí vé que portem el mateix nom. Jo el vaig gaudir ben poc ja que va morir precisament el dia que vaig complir 9 anys. Ho recordaré tota la vida perquè des de llavors em vaig quedar sense mona de Pasqua.
Tornant a la història que he esmentat abans, el sogre del nostre padrí, en Josep Escrigues, negociant sense escrúpols que tenia gent treballant per ell, al poc de quedar vidu va conèixer una dona de Vic, molt més jove, i s’hi va casar. Li va comprar un habitatge al centre de la ciutat on vivien tots dos i des d’allà el vell negociant controlava els seus negocis. Ella era una dona presumida i ambiciosa, i el pobre vidu acabà esdevenint un titella al servei dels seus capricis.
La vida era molt dura per a les famílies d’aquella època i, malgrat que l’avi Miquel solia treballar pel seu sogre, de vegades feia viatges a Vic pel seu compte per tal de guanyar uns diners extra. Quan el vell Escrigues se n’assabentà, es va aïrar amb el seu gendre i això va fer que la relació entre ells dos empitjorés. Una vegada, mentre l’avi Miquel tornava de matinada amb el carro per la carretera de Vic a Manresa, el seu sogre l’esperava en un punt del trajecte per apallissar-lo. En arribar ferit i ensangonat al poble, va haver d’explicar fil per randa el què havia passat i llavors van començar a córrer rumors sobre el comportament del sogre que, en un lloc com Sant Fruitós on mai no hi havia notícies, va provocar un escàndol general. L’opinió de molta gent era que havia estat un intent d’assassinat en tota regla. Heus ací el relat dels fets que el nostre padrí va deixar escrit ara fa cent anys, i que em vé com anell al dit per il.lustrar el pensament de la capçalera.
L’hora tràgica
“Veient que la notícia ha passat ràpidament i no sols diuen lo que va passar, sí que també lo que no és, en tal sentit m’obliga a dar una aclaració exacta. Jo vaig sortir el dia sis de l’actual a les quatre del matí de la Colecta ahont tenia el carro del dia avans i al trovar-me a la baixada del Coll de Vich (empalme a Manlleu), caminant al costat del carro i no veient ningú per la carretera, de sobte em sento una forta garrotada al cap, i al girar-me m’en donen un altra al altre costat i tinc la sorpresa de veurer la cara del meu sogre Josep Escrigues, i la forta impressió de moment i el cap atontat de les garrotades em vaig desplomar a terra quan m’en va donar d’altres i gràcies a una gran hemorràgia de sang pel nas vaig tornar en si, i poguent agafar-li el garrot per una punta el vaig poguer dominar; i no es veritat que vejés jo cap altre “chisme”. Els que diuen que si la primera garrotada l’hi hagués donat resultat m’hauria conduit sota una roda per despistar llur acció, ja qu’es el perill més frecuent que ténen els carreters quan es troben en una baixada amb el carro desbocat, sens màquina i saltant preocupats s’agafen d’algun peu que no els queda altre remei que caure i quedar sota la roda. Si tenia aquesta premeditasió sols pot contestar-ho ell. Lo que sí es segú que en aquells moments de preocupació mental no recordava ser pare de la meva dòna, faltada de salud fa vuit anys i avi de quatre nets que sols viuen del sosten del meu trevall (Deu el perdoni si va errat). Quedin ben enterats tots els meus amics, coneguts i el públic en general a fi de no fer comentaris de sentit violent, ja qu’es trist aquest cas de sogre a gendre i premeditat a sang freda sense discussió de cap mena, havent viscut vint anys de complerta armonia comercial i moral, no poguent jo entendrer aquella mala acció, que en claror de dia no hauria passat res.
Suplico a tots un moment de reflexió; que preguin a Deu per la seva serenitat i queda de Vs. aff. Servidor.”
Allò que sorprèn del relat és que el propi avi Miquel desitja treure ferro al possible intent del sogre de posar-lo sota la roda del carro per provocar-li la mort, i fins i tot el disculpa de les garrotades que li va donar i que, per fortuna, no li van fer perdre el coneixement en un moment de risc per la seva vida. Ell vol creure que en l’actitud del seu atacant no hi havia cap desig de matar-lo i que tot plegat fou conseqüència d’un desvari mental.
El que resulta obvi és que l’assalt va ser fet amb premeditació, nocturnitat i traïdoria; la ira que mostrava el sogre envers el seu gendre en el moment de l’agressió és evident i està clar que havia perdut la raó i no s’adonava del les terribles conseqüències que els seus actes haurien pogut tenir. Però l’interès del nostre padrí en el seu escrit era de no tensar més la corda; volia que el seu sogre medités sobre la bestiesa que havia comès i per això esmenta la seva filla malalta (la Dolores) i els seus quatre nets com una apel.lació al seny.
Poca relació va tenir la família de l’avi Miquel amb el vell Escrigues a partir de llavors. El meu cosí m’explica que, quan tenia 12 anys, una vegada el va anar a visitar amb la iaia Dolores a l’asil de les “hermanitas” a Vic, i que es va trobar amb el seu besavi arraulit en una cadira, sol, decrèpit i acabat. El que li va cridar l’atenció era que tota l’estona tenia la mà posada sobre la jaqueta, a l’alçada del pit, protegint el que se suposava era la cartera.
A la foto, una imatge del padrí Miquel amb el seu fill Pepitu i la Teresina de cal Marones sostenint la mona i jo mateix de nen, el dia de Pasqua de l’any 1952.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria