0 Shares 255 Views

La ignorància impedeix estimar i sembra prejudicis (12.2)

30 de novembre de 2018
255 Views

M. 1439

Continuo el relat que vaig començar la setmana passada i que vol explicar el sentit de la reflexió que encapçala aquest escrit.
El nostre protagonista, el Nico, estava tan ben adoctrinat pels hereus de la Falange que, quan va conèixer l’Eulàlia, estudiant de filologia romànica i catalana de soca-rel, pensava que havia topat amb una separatista. Es van trobar un matí al metro de la línia I quan tots dos anaven a la feina, i es van agradar. Ell treballava de cambrer en un restaurant proper a la plaça d’Espanya i ella estudiava a la Universitat. A partir de llavors es veieren sovint. Viatjaven junts en el mateix vagó i l’Eulàlia, com era costum en els catalans, li parlava sempre en castellà. En les seves converses li volia fer entendre perquè Catalunya és una nació. Ell de cap manera ho acceptava ja que, segons li havien inculcat, de nació només n’hi havia una, Espanya; i que això de les autonomies que proposava el president Suárez era una martingala per acabar amb la “sagrada unidad de la patria”. Però l’Eulàlia, persona culta i fidel seguidora de les obres d’historiadors de prestigi com ara Jaume Vicens i Vives, Pierre Vilar, o Ferran Soldevila, tenia molta paciència i en les trobades posteriors li va explicar què era Catalunya i l’esforç que feia la seva gent per mantenir viva la llengua catalana i la seva cultura a través dels segles, malgrat els reiterats intents d’assimilació perpetrada pels diferents governs espanyols a partir de 1714. Van visitar junts Ripoll, Núria i Montserrat, i després van anar al monestir de Poblet i al de Santes Creus. Finalment, coïncidint amb la Diada de l’11 de setembre de 1977, féren un recorregut a peu pel centre de Barcelona però quan el Nico va veure els edificis engalanats amb les quatre barres i un munt de cotxes i motos onejant senyeres i fent sonar els clàxons com a preludi de la gran manifestació convocada a la tarda al passeig de Gràcia, li va semblar que estava presenciant una rebel.lió. El jove ja en tenia prou i volia tornar a Santa Coloma. Per més que l’Eulàlia ho hagués intentat, ell no se la volia escoltar; sentia un gran rebuig per tot allò que li semblava una traició a Espanya, la seva “España”: “Yo soy español y no quiero sentirme extranjero en mi tierra” deia, amb el seu orgull ferit.
Llavors l’Eulàlia, visiblement ofesa, li va dir en castellà: “Nadie jamás te hará sentir extranjero en esta tierra; Cataluña siempre ha acogido con los brazos abiertos a la gente que ha llegado de otras partes en busca de oportunidades para rehacer su vida. Los catalanes no nos consideramos una raza superior ni tenemos prejuicios contra los que hablan su lengua de orígen. Es más, no somos una raza sinó el resultado de un mestizaje de gente de procedencias diversas pero unidos por un sentimiento de pertenencia a un país que, por desgracia, muchos españoles no reconocen ni aceptan como tal. Nos quieren humillados y sometidos a “su” España y, por mucho que lo pretendan, no lo conseguirán. Cataluña tiene historia y los catalanes, memoria; nuestra tierra es un crisol de culturas en el que todo el mundo es bienvenido. Sólo exigimos reciprocidad y que los recién llegados sientan el mismo respeto por nosotros que el que nosotros sentimos por ellos. Franco, al que tanto admiras, quiso aniquilarnos como pueblo y prohibió nuestro idioma. En estos 40 años de dictadura sólo unos pocos privilegiados han tenido ocasión de aprender, de forma clandestina, a leer y escribir el catalán, una lengua milenaria arropada por una historia y una cultura que para sí hubiesen querido otras naciones del mundo”. Després d’una pausa i davant el silenci nerviós del Nico, va continuar: “Acuérdate de cuando vivías en Jaén; tu padre no podia manteneros por no encontrar trabajo. ¿Has pensado si lo represaliaban por rojo? A pesar de su herida de guerra jamás reconocida por el régimen franquista a diferencia de otros mutilados del bando nacional que sí cobran un subsidio vitalicio, tomó la decisión de venir a Cataluña pensando en ti y en tus hermanos. Ahora, por fortuna, todos estáis bien instalados aquí y os ganáis más o menos la vida. ¿No es este un motivo para estar agradecido a la tierra que os acogió? El dia que España aprenda a amar a Cataluña y la acepte tal como es, escuchando la voz de sus hijos hablándole en una lengua distinta al castellano, en palabras de Joan Maragall, me sentiré orgullosa de ser española”.
El Nico no la va entendre i pensà que realment l’Eulàlia era de la ceba i que mai no baixaria del ruc. Barrinava: “¿Como es posible que esta mujer defienda un dialecto hablado por cuatro gatos cuando tiene la oportunidad de utilizar un idioma
compartido por más de 300 millones de personas en todo el mundo?”. Amb aquestes paraules restava palès que Franco havia assolit el seu propòsit i que el menyspreu a una altra cultura continuava viu en el cor de molta gent com el Nico; un menyspreu que, atiat per la ignorància, encara dura fins avui. El jove s’estimà més seguir essent víctima dels seus prejudicis, trencar la seva amistat amb la noia per “demasiado catalanista” i tornar al seu barri de Santa Coloma on, segons ell, tothom se sentia profundament espanyol.
Ignoro si el pas del temps i els esdeveniments que s’han succeït a Catalunya i Espanya des de llavors l’han fet canviar.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com