0 Shares 552 Views

La filla del carboner.

23 de novembre de 2018
552 Views

M. 1438

La senyora Carmeta s’havia casat per segones núpcies amb el carboner del poble, que també era vidu. La senyora Carmeta tenia una nena del primer matrimoni i el carboner també tenia una nena de la primera dona.
I ja la tenim armada perquè la senyora Carmeta era una bona arracada. Només tenia ulls per a la seva filla, la Nona. En canvi, sentia una gran aversió per a la Cristina, la filla de la primera dona del carboner.
El carboner es passava mitja vida al bosc fent carbó d’alzina que després venia a carretades. A més d’això, tenien una botigueta on venien carbó a la menuda.
La senyora Carmeta va enjoncar la feina de vendre carbó i altres delicadeses a la Cristina des de ben joveneta. De cap manera hauria permès que la seva Nona anés emmascarada i encara molt menys emmascarar-se ella mateixa.
– Ets tu la filla del carboner -deia constantment a la Cristina-, doncs és ben normal que siguis tu qui vengui el carbó. Però la senyora Carmeta no tenia cap escrúpol a quedar-se tots els diners que guanyava la Cristina, encara que fossin emmascarats.
I el pare de la Cristina, que no ho veia tot això? Doncs, alguna cosa devia veure, però estava tan enfeinat fent carbó que deixava aquestes menudalles pensant que era cosa de dones.
En aquest trosset de món on passava aquest conte estaven manats pel Gran Senyor de les Terres. Era ell qui feia les lleis i també era ell qui feia les trampes. Vivia al Gran Casal dalt d’un turó.
El fill gran del Gran Senyor era un xicot espigat que ja començava a mirar-se les noies. Empès per la joventut, va proposar al seu pare que, aquella primavera, podrien organitzar una tanda de balls i així tindria ocasió de conèixer jovent de la seva edat. Al seu pare, que també li agradava la gresca, li va semblar bé. Ja tenim doncs una pila de criats del Gran Senyor anunciant per tot el territori que es farien uns balls, cada diumenge, al Gran Casal. Hi podria assistir tothom, només caldria que anessin vestits adequadament.
La senyora Carmeta es va tornar histèrica. Va començar a comprar vestits i complements per a la Nona com una disbauxada. A la Cristina li va dir que encara era massa jove per anar a ballar. Que ja li vagaria quan fos més gran.
La Cristina, encara que semblés un ruc de feina, de ruca no en tenia res. Sabia que les veïnes de la seva edat totes es preparaven per anar a aquests balls. La noia davant de la senyora Carmeta despistava el seus patiments, però, quan es feia fosc, sortia de casa del seu pare i corria a l’altra punta del poble on vivia la seva iaia. Un cop allà es desfeia en plors.
– La senyora Carmeta és injusta- deia. Per treballar ja sóc prou gran, però per anar a ballar encara sóc petita. I plora que ploraràs!
La seva iaia pensava:
-Quina llàstima que la meva néta no sigui la Ventafocs. Perquè ara sortiria una fada amb una vareta màgica i cantaria allò de :
– Salacadula, magicabula, bibiribabiribú, per poder tenir un vestit ben bonic bibiribabiribú… I per aconseguir un gran amor bibibiribabiribú!
Però no, a la Cristina no li sortia cap fada. I la seva iaia no podia suportar que el futur de la seva néta estigués a les mans d’aquella harpia. La dona sabia prou bé que hauria de fer un gran esforç, però el faria. Ella havia fet de modista tota la seva vida, fins que va perdre gairebé la vista i ja tenia les mans balbes. Ara, però, aprofitaria totes les hores de sol per cosir, hi posaria voluntat i feina. Fos com fos, la Cristina tindria vestits.
De totes maneres, tant la Cristina com la iaia estaven angunioses. Què passaria quan la senyora Carmeta veiés la Cristina al Gran Saló del Gran Casal? Es posaria rabiosa i segur que no la hi deixaria tornar més.
Per fi va arribar el primer dia del primer ball. La senyora Carmeta i la Nona van marxar d’hooora empolainades fins al capdamunt. Un cop elles van ser fora, la Cristina va córrer a ca la iaia. La seva iaia s’hi havia lluït, el vestit era molt bonic. Un cop arreglada, la Cristina, es va mirar en el vell mirall de la vella calaixera i no podia creure que fos ella la noia que s’hi veia reflectida. Estava radiant!
Ja frisava per marxar quan va sentir la veu de la iaia li deia:
– Cristina, per què no et poses això! I li va allargar un bonic antifaç.
Ningú ha dit que estigués prohibit portar antifaç per ballar i no podem córrer el risc que la senyora Carmeta et conegui. Es van abraçar. La iaia pensava en tot.
Quan la Cristina va entrar per la porta del saló del Gran Casal, el cor li bategava molt fort. No havia vist mai tanta gent, ni tanta llum, ni tant luxe. Es va posar a caminar amb un cert temor però amb pas decidit. Des dels primers passos va sentir sobre seu les mirades de tothom. Un gran xiuxiueig va recórrer tot el saló com una ventada.
– Mireu! Mireu! Una noia amb antifaç. Qui deu ser? Quina sortida més estranya!
La senyora Carmeta va estirar el coll i va dir:
– Que en deu ser de lletja, si s’ha de tapar la cara!
L’August, el fill del Gran Senyor, també la va veure. La va trobar esvelta i elegant i la va treure a ballar.
Van ballar, van parlar, van riure i van sortir al jardí. Un cop fora de les mirades de la gent l’August li va demanar que es tragués l’antifaç. La Cristina se’l va treure i l’hereu del Gran Casal va descobrir que sota l’antifaç hi havia una cara preciosa.
– Per què et tapes la cara si ets tan bonica? I de quina casa ets? – li va demanar. La Cristina temia aquestes preguntes. Li va contestar que, tot plegat, era com un joc, que només li diria qui era l’últim dia dels balls.
El diumenge següent tothom esperava si tornarien a veure la noia de l’antifaç, i qui més es frisava era l’August.
L’August s’havia adonat que aquella noia era diferent de les que ell coneixia. Amb la Cristina podia parlar de moltes coses. Tan jove i tan fràgil que semblava, però s’intuïa que tenia molta força, i parlava amb convicció.
Per passar-ne via diré que cada diumenge l’August només ballava amb la Cristina, només parlava amb la Cristina i només passejava amb la Cristina. Per a la noia era tot com un somni fantàstic. Gaudia intensament de cada instant encara que, sempre, amb el neguit de saber que els balls s’acabarien. L’últim dia hauria d’explicar a l’August que era la filla del carboner.
Durant aquest temps la senyora Carmeta va fer tota mena de coses per intentar que l’August es fixés amb la Nona. Un diumenge fins i tot va fer posar un antifaç a la seva filla. Aquesta estratègia només va servir perquè algunes persones que la coneixien es mofessin d’ella.
L’interès de l’August per a la Cristina creixia i, com que no estava acostumat que el fessin esperar quan volia una cosa, un vespre, després del ball, la va seguir d’amagat. La va seguir fins que va veure que es ficava a casa de la seva iaia, i al cap de poca estona en sortia corrents vestida amb roba emmascarada fins que va entrar a la carboneria.
L’August va pensar: ja t’he caçat!
Va arribar el vespre de l’últim ball. La Cristina estava trista i espantada. El somni estava a punt d’acabar-se. Havia arribat el moment temut de dir tota la veritat a l’August. Estaven asseguts en un banc del jardí, la Cristina intentava preparar-se per suportar les burles del jove i vés a saber què més. Era conscient que ella no tenia poder ni diners. Només tenia el suport de la iaia i això no arribava a les altes esferes.
Cal dir que si l’August hagués estat un poca-solta la Cristina hauria pogut sortir del foc per caure a les brases. Per sort, l’August era una bona persona. A més, tenia idees progressistes i les converses vives que havien tingut amb la Cristina havien accelerat els seus pensaments. També el cos prim però fort com un vímet de la noia i la seva gràcia l’havien fascinat.
L’August va deixar que la Cristina li expliqués com era la seva vida de treball sense cobrar i les injustícies que patia. Un cop va haver acabat les explicacions, la Cristina esperava les mofes temudes. Estava equivocada, l’August no va riure gens i li va contestar:
No puc consentir que la meva millor amiga hagi de viure tan malament. Cristina, pots quedar-te a viure aquí, al Gran Casal. Aquí podries fer de mainadera, de donzella, de cosidora… hi ha una pila de feines que pots fer.
La Cristina va clavar la mirada als ulls de l’August. Sí, l’August parlava de veritat i la Cristina no podia pas deixar passar una oportunitat com aquella.
– Ho accepto!- va contestar. Però, a mi, m’agradaria poder fer de jardinera. A més, hauria de tenir llibres de jardineria i poder estudiar per poder obtenir noves espècies de plantes.
L’August va haver de reconèixer que aquella noia sempre el sorprenia. Al Gran Casal hi havia jardiners masculins, però cap noia jardinera.
– L’August, sense cap crítica, li va contestar: fet! Contents van entrar al Gran Saló, aquest cop sense l’antifaç, i van ballar com dues baldufes. Quan la senyora Carmeta la va reconèixer, li va venir un rodament de cap tan fort que la van haver d’atendre.
Des d’aquell dia, la senyora Carmeta es va haver d’empassar el gripau de l’enveja i la veritat és que li costava molt de pair. A més, si va voler guanyar diners, es va haver d’embrutar les mans, les seves.
La iaia de la Cristina es va sentir la iaia més feliç del món en veure que la seva néta s’havia pogut escapar de l’esclavatge en què vivia. La Cristina va ser feliç al Gran Casal i… amb el temps… van passar moltes coses, però això ja seria un altre conte.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com