Aquests dies que s’ha parlat tant de l’Espinàs i de la
seva obra, m’ha vingut al cap el record del dia, que
després de morir-se la meva mare, vaig descobrir una
capsa plena de retalls de la columna que diàriament
havia escrit l’Espinàs a la contraportada del diari.
Què era allò? Què hi feien tots aquells retalls de
diari guardats en una capsa? Eren, ni més ni menys,
que engrunes d’un temps que la mare estimava,
cròniques i reflexions que ella valorava especialment
per com estaven explicades. Paraules senzilles per
expressar allò que molts pensem i no sabem dir.
Estic segura de què per a la mare guardar aquells
retalls de diari era una voluntat de retre homenatge
a l’escriptor que discretament, sense voluntat de
transcendència ens aportava saviesa i que fins i tot
es permetia fer-ho amb pinzellades d’un humor fi i
intel·ligent que no podia ofendre a ningú.
No sé si mai els rellegia aquelles tires de paper de
diari… però les tenia.
Suposo que no llençar les cròniques diàries de fets
quotidians li devia semblar un gest de respecte i
d’admiració per un home que en els anys 50 i 60 va
lluitar per poder viure de l’ofici d’escriure en català,
un homenatge a qui, junt amb altres, en aquells anys
va impulsar i canalitzar inquietuds culturals com els
16 Jutges, les trobades a la Cova del Drac, va fer
petites aportacions al món publicitari, la creació de
la integradora i esplèndida lletra de l’Himne del Barça
fins que va arribar el moment de la normalització
lingüística. Va ser aleshores que aquest treball de
“picar pedra” i més, va poder sortir a la llum i és que
ens deixa una vasta obra en la seva llarga trajectòria
que aquests dies hem pogut repassar.
La joia de llegir una nova novel·la o un nou viatge a
peu feia vibrar a la mare i me’n llegia petits fragments
per poder-los assaborir encara més.
Recordo com la mare esperava el dia de la setmana
en què l’Espinàs col·laborava als Matins de
Catalunya Ràdio de l’Antoni Basses i com admirava
les entrevistes fetes per televisió als programes
Identitats i Personal i Intransferible perquè, ella
deia i amb tota la raó, feia brillar l’entrevistat. Just
després de fer la presentació del convidat, ell només
apareixia per provocar que la conversa fos prou
fluïda i interessant.
Ara “La vella capitana”, títol del llibre que va escriure
parlant de la mort, se’ns ha endut un humanista
militant, però ens queda el seu llegat que donaria per
omplir moltes i moltes capses com les de la mare.
Gràcies, Josep Maria Espinàs!
TERESA REGUANT
