Jo sé estimar
Em sé mostrar submisa i tendra.
Sé als ulls mirar amb un somriure
ben seductor, invitador i voluble.
Molt airosa i esvelta és la meva figura,
i l’aroma dels rínxols amanyaga.
Oh, el que és amb mi té l’ànima intranquil·la
i el gaudi llangorós l’aferra…
Jo sé estimar. Soc vergonyosa falsament.
D’allò més tendra soc, sempre callada,
només els meus ulls parlen.
Són clars i purs, diàfanament radiants,
i la felicitat prometen.
En pots estar segur – decebran,
tan sols es tornen més blaus,
i més tendres i brillants,
focs de blava resplendor.
I els meus llavis porpra delícia,
la veu – balbuceig de dolls atzurs.
Jo sé estimar. T’espera el bes.
ANNA AKHMÀTOVA. (trad. Jaume Creus)
Autoretrat de l’autora davant del seu estimat. Ella fa una anàlisi de les seves qualitats físiques i morals, on la modèstia brilla per la seva absència. El poema té un punt d’originalitat que no li és fàcil al lector esbrinar on està el límit entre l’orgull i la ironia.
Tot està perfectament exposat: els seus ulls “parlen”; té un somriure ben seductor; els llavis, pura delícia; l’aroma dels rínxols; la tendresa del seu caràcter; la seva figura airosa; la veu… Ella sap estimar i promet felicitat total al mortal que estigui al seu costat.
Però, diu, també que és falsament vergonyosa, la qual cosa obre la porta a una ambigüitat dubtosa.
Al final, dirigint-se clarament al seu acompanyant, li comenta que tot això ho obtindràs, si tens espera. El premi no serà una nit boja, ni una muntanya de plaers sexuals, el premi és molt millor: T’espera un bes.
Anna Akhmàtova (1889 – 1966). Nascuda a Odessa, va patir les conseqüències de la Revolució Russa de 1917. La seva obra va ser prohibida i diferents membres de la seva família i ella mateixa van ser empresonats.