Intercanvi de mons.

Conte guanyador de 6è d’EP
Autora: Lia Sierras

L’Anna està acabant de preparar la maleta per les vacances, quan la mare la crida per esmorzar. Surt de l’habitació i baixa les escales tant ràpid que gairebé cau.

– Bon dia mare! Estic apunt d’acabar d’omplir la maleta! – Diu l’Anna molt il·lusionada.
– Anna… al final no anirem a Hawaii. – Diu la mare, mentre l’Anna posa cara de confusió.

I, tot seguit, la mare afegeix:
– Però anirem a un altre lloc. Anirem a Àfrica!
– Àfrica? Com que Àfrica? – Crida l’Anna amb una cara barreja de sorpresa i rebuig – Què hi anirem a fer a Àfrica?
– Doncs anem de vacances unes setmanes, concretament dues – Afirma la mare esperant que l’Anna no s’enfadi.
– D’acord… aniré a acabar la maleta. – Diu l’Anna, ja no tant il·lusionada com abans.

L’Anna puja a l’habitació, tanca la porta, agafa l’ordinador i s’estira al llit. Busca al Google fotos del país on aniran, Uganda, però no li agraden gens les imatges que troba. Fotos de cases fetes de fang amb sòls fets de terra, nens despullats, adults descalços… Apaga l’ordinador, acaba la maleta tranquil·lament i se’n va amb unes amigues. Són al parc parlant i li pregunten allò que no vol que li demanin:
– Anna, i tu, on aniràs de vacances?
– Doncs… jo… jo… aniré… aniré a l’Àfrica – diu l’Anna xiuxiuejant de tan avergonyida com se sent.
– Què dius? No t’hem sentit, parlant tant fluix.
– He dit que aniré a Àfrica – Repeteix l’Anna. Però abans que les seves amigues parlin, afegeix: – Ho sento, me n’he d’anar!

I se’n va corrent. Arriba a casa, menja i es refugia a l’habitació a veure tik toks fins l´hora de sopar. Just després de l’àpat se´n va a dormir. L’endemà li espera un dia molt mogut.
L’Anna es desperta i es canvia, esmorza i puja al cotxe com sempre. Mira per la finestra amb cura de no marejar-se mentre veu els arbres passar, sabent que trobarà molt a faltar aquella petita ciutat comparada amb les altres. Després d’una bona estona arriben a l’aeroport i pugen a l’avió. Unes hores més tard aterren a Uganda.

La pista d’aterratge és feta només de terra. Ni tants sols hi ha havia aeroport. Recullen la maleta només sortir de l’avió. Des de lluny es veuen unes cases molt petites i un grup de gent que s’acosta on són ells i els envolta. L’Anna es fixa en una nena més o menys de la seva edat.

Arriben al poblet i els acompanyen a la casa on ells viuran aquells catorze dies. Després de desfer les maletes, l’Anna se’n va anar a buscar aquella nena en la qual s’havia fixat.
– Hola, em dic Anna. Tu com et dius?- Es presenta amb curiositat.
– Hola, jo em dic Makeila.- Amb sort la Makeila era de les poques persones que parlaven català.
– Em podries ensenyar una mica aquest poble? És la primera vegada que vinc aquí. – diu l’Anna amb ganes de conèixer-la i de fer-se amigues.
– D’acord, anem! Primer t’ensenyaré casa meva.- Contesta la Makeila contenta d’haver fet una amiga.

Quan ja havien recorregut tot el poble, l’Anna li va oferir a la Makeila jugar amb les seves nines, i ella va dir que si. A casa de l’Anna les dues van treure les nines i van començar a jugar.
– Ostres! Tens una casa de joguines i unes nines molt xules! – Diu sorpresa la Makeila.
– Gràcies! Tu no tens una com aquesta? – Pregunta l’Anna.
– La veritat és que no… tinc una casa, però més petita i de cartró, que vaig fer jo.
– Saps què? Queda’t la casa i aquestes dues nines. Jo tinc més a casa meva.

La Makeila diu que no, però l’Anna insisteix i al final la convenç.
Passen els dies volant. Quan només faltaven dos dies, l’Anna i la Makeila convenceneals seus pares per fer un intercanvi de mons. Consisteix en que l´Anna es quedi a Uganda per veure com es la dura vida allà, i la Makeila vaig amb ells a Manresa per poder gaudir uns dies d’una vida molt més fàcil.

La Makeila ja és a l’avió. L’avió és tan gran com la il·lusió que té la Makeila per anar a Espanya. Mentre, l’Anna és a Uganda buscant algú amb qui passar aquells dies.
Quan la Makeila arribar a Manresa es queda molt sorpresa de veure a tanta gent passejant, persones amb patinets o bicis… A casa de l’Anna, la Makeila desfà la maleta a la habitació que durant uns dies serà seva. Ja s’ha fet fosc i la Makeila se’n va anar a dormir, igual que l’Anna en el continent llunyà.

Al cap d’uns dies la Makeila troba molt a faltar el seu poble. Els seus carrers, la seva gent, la seva música, les seves joguines de cartró! Escriu a l’Anna per dir-li i decideixen desfer l’intercanvi de mons.

Totes dues tornen a les seves vides. Malgrat tot, segueixen sent amigues i mai perden la comunicació. Juntes han arribat a una conclusió: mai no hem de jutjar a les persones sense saber res d’elles, ja que tots els mons són rics encara que no ho aparentin.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin