Hi havia una vegada una illa on hi vivien uns ocells cantors semblants a les merles però amb el plomatge ataronjat i el bec i les ales de color negre. Tenien, a més, el pit blanc i la cua quadribarrada. Evidentment no eren merles ni rossinyols, ni mallerengues però igualaven a aquestes espècies amb llurs refilets aguts i melodiosos que haurien fet les delícies de qualsevol ésser viu sensible a la natura.
Tanmateix, en aquella illa perduda al bell mig de l’oceà, mai ningú, ni les aus de pas, hi havien posat els peus. Per tant, els ocells hi pul·lulaven en plena llibertat i sense perill entre els arbres frondosos atapeïts de verdor i es nodrien menjant insectes, fruits silvestres i les llavors que trobaven arreu. Niaven entre les fulles de les branques més altes dels arbres i els pollets, quan obrien els ulls per primer cop en sortir de l’ou, xisclaven de joia en contemplar la bellesa del paisatge, el Sol pintant de colors el crepuscle i el cel blau besant la mar en la línia de l’horitzó.
Com que era l’única espècie ornitològica que habitava l’illa des de temps remots, ningú no els molestava, no tenien depredadors i, al llarg de mil·lennis, agraïts per la sort que havien tingut d’haver nascut en aquell indret paradisíac, havien desenvolupat llurs habilitats cantores amb una mestria sense igual. Era la manera que tenien d’agrair a la Mare Natura el fet d’ésser tan afortunats.
Fins que arribà un jorn que feren cap a la illa uns ocells de plomatge multicolor, amb trets de lloro però més xics i que, com ells, tenien el bec corbat: eren cotorres que, qualsevol que les conegui una mica, sap que són invasores i molt prolífiques. El problema és que, a diferència d’altres aus, es caracteritzen per ésser molt nombroses i entremaliades, per discutir entre elles i per fer uns esgarips eixordadors. Al principi eren poques i la seva presència no pertorbava gaire el cant dels ocells autòctons. Aquests seguien amb els seus refilets i compartien de bon grat amb les nouvingudes la bellesa de l’illa i la facilitat de trobar menjar.
Amb el pas del temps, es va produir un miracle que ningú no s’esperava: les cotorres, com a senyal de convivència, van començar a imitar els refilets dels ocells indígenes i, a la llarga, la gran majoria van esdevenir cantores. Cotorres cantores! Ja no s’escridassaven ni feien esgarips sinó que competien a veure qui refilava millor. Semblava que finalment s’havien adaptat i integrat prou bé a l’illa i, com a conseqüència de viurehi a pler, començaren a reproduir-se i a criar desenes de pollets, alhora que, inexplicablement, els ocells propis del lloc, sigui per desídia o per algun altre motiu desconegut, deixaren de covar ous i cada vegada eren menys.
Com si la situació encara no fos prou complicada per a la supervivència dels ocells originaris, a la primavera següent començaren a envair l’illa nous contingents de cotorres cridaires i gens respectuoses amb les aus que l’habitaven. “Tenim altres prioritats”, deien en el seu idioma. Convertiren les copes dels arbres en colònies amb grups d’individus que xisclaven tot el dia. Els seus crits es propagaven arreu i neutralitzaven el dolç cant que durant segles havien emès els ocells autòctons. Lentament, aquests deixaren de refilar; els més vells es van morir per llei de vida i la resta es trobaren amb el dilema que sinó adoptaven el llenguatge dels milers i milers de cotorres nouvingudes, seria impossible entendre’s.
Una delegació d’aus pròpies de l’illa i de les cotorres que havien aconseguit imitar el cant de les primeres van decidir convocar una reunió a la platja amb una delegació dels ocells nouvinguts per tal de posar ordre a l’enrenou provocat per aquelles migracions massives i inesperades. D’entrada fou difícil imposar silenci a uns alats tan xerraires i inquiets, però els col·legues que feia temps que vivien a l’illa i refilaven de meravella van aconseguir per fi fer-los callar. Llavors els van dir en el seu idioma que havien arribat a un lloc on, des de temps immemorials, hi vivien uns ocells cantaires que eren els propis d’allà i que els havien acollit molt bé des del primer dia. Això els feia estar agraïts i que, com a manera de compensar llur generositat els respectaven fins al punt que havien adoptat el seu llenguatge i podien cantar com ells. Algunes cotorres amb prejudicis no hi estigueren d’acord i defensaren que la illa era de tothom i que tenien tot el dret a expandir-se sense cap deure ni obligació; que les lleis de la natura els protegien. Els seus interlocutors els van respondre que podien entendre-ho si el lloc on es traslladaven a viure fos deshabitat; però que si en aterrar al nou indret es trobaven amb els seus pobladors indígenes, fossin humans, bestioles o ocells, calia respectar-los i no ofegar-los amb l’excusa d’una superioritat numèrica o perquè el seu llenguatge era més universal i fàcil d’aprendre.
Davant el silenci dels congregats, una de les cotorres començà de cop i volta a fer refilets; les de l’altre costat no s’ho podien creure. S’ha tornat boja? Com era possible que del bec de ganxo d’aquella col·lega sortissin uns sons tan ben modulats? Es guaitaren les unes a les altres i llavors, els ocells naturals de l’illa s’uniren al seu cant; i també els pollets nascuts de les primeres cotorres migrades a aquella terra tan generosa. Podrà el nou contingent de cotorres aprendre el cant d’aquelles aus que les han acollit i que els han donat l’ocasió de compartir un llenguatge tan bell?
Pel fet que es tracta d’una illa remota i perduda al bell mig de l’oceà, a dia d’avui no se sap si totes les cotorres esdevingueren ocells cantaires o si tots els ocells cantaires adoptaren finalment el llenguatge de les cotorres.
