Històries que fan mal (24).

Per Miquel P. Cortina Foto:istockphoto.com/

Al llarg de la història hi ha hagut moltes persones, tant reals com fictícies, que han viscut un amor platònic. Dante el va tenir amb Beatrix, Don Quixot amb Dulcinea i el Gustav de “Mort a Venècia” amb un noiet polonès anomenat Tadziu. Hom diferencia l’amor platònic de l’amor convencional pel fet que es desenvolupa dins la ment, sense gairebé contacte físic amb l’ésser estimat. Hi ha diversos motius pels quals una persona es pot enamorar d’una altra perdudament sense que ni tan sols es coneguin. Els principals estan relacionats amb la timidesa i la vergonya. Però també n’hi ha que són deguts a la distància i a la impossibilitat de mantenir una relació amorosa normal. Els adolescents de la meva generació teníem molts amors platònics entre les estrelles del cinema. Qui no ha sospirat alguna vegada davant una foto de Marilyn Monroe, de Brigitte Bardot o de Gina Lollobrígida? O veient les pel·lícules d’aquestes actrius en un cinema de sessió contínua?

De vegades l’amor platònic es pot tornar obsessiu i perillós. Això ja entra dins el camp de la psicopatologia i no és pas el “leit motiv” del present capítol. La majoria d’afectats tenen en comú una concepció mística de la vida. Sublimen en prosa o en vers la persona de la qual estan enamorats però son incapaços de transmetre-li els sentiments que els mou a actuar d’aquella manera. Tenen por que si trenquen aquest distanciament un dels dos pogués sortir-ne decebut.

L’Eloi Pinovell era un jove que a l’albor de l’adolescència es va enamorar d’una companya d’excursió. Tots dos formaven part d’un grup de nois i noies que els caps de setmana es reunien per fer senderisme i s’ho passaven molt bé. Eren d’un poble del Bages i tenien les muntanyes a prop. La comarca estava plena de camins i corriols que desembocaven en indrets fantàstics. L’Eloi feia temps que s’havia fixat en la Judit, una noia pèl-roja, simpàtica i riallera. Com que era bufona i força atractiva, sovint estava rodejada de xicots que, igual que mosques al voltant d’un pot de confitura, cercaven la manera de congeniar i lligar-se-la. Li explicaven acudits o experiències divertides i ella se’ls escoltava i somreia. Feia pocs comentaris car no volia ésser més empàtica amb uns que no pas amb la resta. L’Eloi se la guaitava des d’una posició secundària dins el grup i estava pendent dels seus gests, somriures i si deia alguna cosa. Li agradava aquella noia i qualsevol paraula que sortís de la seva boca ressonava en el seu cap com un repic de campanes. Per descomptat que a la colla hi havia altres mossetes també prou boniques i agradables de tracte, però a ell només li interessava la Judit. Un dia, la noia dels seus somnis estava amb les seves amigues parlant de coses trivials quan, de sobte, va ensopegar amb una pedra i va caure a terra, al bell mig del camí. El sol·lícit xaval va córrer a ajudar-la a aixecar-se, avançant-se a la reacció de les seves companyes i companys. “T’has fet mal?” li va preguntar. Ella es va alçar ajudada pel noi i li va donar les gràcies mentre s’espolsava la pols dels texans. No es van dir res més, però l’Eloi acabava de rebre un devessall de sensacions noves, expressades per la mirada, els gests i el somriure d’agraïment de la Judit. El seu cap tindria feina a analitzar tots aquests inputs.

A partir de llavors, la Judit va saber que en el grup i havia un vailet que es deia Eloi, molt atent i servicial. Si per casualitat, en algun moment, caminaven l’un al costat de l’altre, parlaven del temps, de la calor i de la fatiga causada per les tres hores d’excursió. Mai no aprofundien en temes més íntims i personals. A l’Eloi li va mancar el valor de dir-li que li agradava, que volia sortir amb ella o que la volia convidar a anar al cine. Per la seva indecisió, la Judit el veia com un company de colla reservat i avorrit. Passava del noi. No tenia ni idea que aquell jovenet estava boig per ella.

De tornada a casa, l’adolescent enamorat li escrivia inspirades poesies i li redactava missives que mai no les hi va fer arribar. A les nits, abans d’adormir-se, li dedicava els més dolços pensaments i sovint el rostre de la noia resplendia com un estel en els seus somnis. Se la imaginava al costat seu, les mans enllaçades i volant com dues orenetes sota un cel primaveral. Totes aquestes visions li provocaven angúnia al despertar. Volia veure la Judit, frisava per estar amb ella. El problema era que estudiaven en escoles diferents i només es podien trobar els caps de setmana per anar d’excursió. Però van arribar les vacances d’estiu i van deixar de veure’s.

Passats els mesos de calor es van reprendre les sortides però l’Eloi es va adonar de seguida que la noia dels seus somnis no hi era. Li havia passat res? Angoixat ho va preguntar a les seves amigues. Una d’elles li va respondre que la Judit havia anat a Edimburg, a Escòcia, per a treballar d’infermera en un hospital i aprendre bé l’anglès. El pobre xicot va patir un daltabaix. Però el pitjor va tenir lloc l’estiu següent quan va tornar al poble de bracet d’un escocès d’origen hindú i metge de professió. S’hi havia casat, esperaven un fill i viurien a Escòcia per sempre. Massa per al xicot. Va tornar a casa seva i es tancà al dormitori. Va agafar les cartes, els dibuixos, els poemes i altres papers que tenia guardats dins una carpeta i ho va cremar tot. Era fàcil donar la culpa a la Judit quan el dròpol havia estat ell per amagar els seus sentiments amorosos a la seva enamorada. Ella mai no va saber que l’havia estimat.