0 Shares 301 Views

Històries que fan mal (20).

3 de juny de 2021
301 Views
Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

 

Han passat molts anys però el seu record encara  perviu en  els plecs de la memòria.   Jo tenia set anys i estava convalescent d’un tifus que m’havia fet estar 4 mesos al llit. Era un nen afeblit i amb el rostre  demacrat  després  d’haver sobreviscut a  una malaltia temible que tan sols uns anys enrere, abans de la descoberta de la penicil·lina, era causa de mort segura. Algú havia suggerit a la meva família que un canvi d’aires m’aniria bé. Jo vivia a Sant Fruitós, llavors un poble de 2500 ànimes situat en un Pla on al llarg de l’any alternen els aires pirinencs amb la marinada. Però sembla que calia un canvi d’escenari per assegurar la meva total recuperació i uns veïns, els de Cal Prat, que vivien davant casa nostra, van oferir-nos la possibilitat de passar uns dies a La Nou, un vilatge del Bergadà, compartint la llar d’uns parents seus. Evidentment jo no vaig prendre la decisió de viatjar-hi i menys tenint en compte que era propens  a marejar-me. M’hauria estimat més romandre a cal Marones i gaudir de la presència del meu germanet Carles, encara un nadó, a qui amb prou feines coneixia.

L’encarregat de traslladar-me allà dalt en companyia dels meus avis Joaquim i Maria fou el Salvador Galobart de Cal Ton Nena que, amb el seu auto de color negre xarol, em va portar a viure una experiència  que em va fer reconciliar amb la vida. El llogarret, d’uns 400 habitants, estava penjat dalt d’un suau pendent que s’allargassava fins a l’esplanada del Santuari de Lourdes de la Nou, un edifici construït a finals del segle XIX amb el campanar d’agulla i la teulada de pissarra com les que hi ha a França.  En contrast amb l’església dedicada a la Mare de Déu, les cases dels habitants de La Nou  tenien el sostre de fusta  i eren vulnerables a les inclemències del temps.

Després de gairebé una hora de viatge per la carretera de Berga vam arribar al punt on començava el camí que duia dalt la vila. Allà m’esperava un home amb un ruc per estalviar-me l’esforç de fer el camí a peu. Creieu que vaig enfilar-m’hi? Ca! Ni  somiant-ho! Ni la Verge de Lourdes en persona hauria assolit el miracle de fer-me seure damunt aquell animal. I això que estava cansat i mig marejat. Però era tossut. Al final, tots a peu i en fila índia: ruc, home, avi Joaquim, iaia Maria i Miquelet. Quan vam arribar a La Nou els parents de Cal Prat ens van donar la benvinguda. Era un matrimoni de mitja edat amb una nena dels mateixos anys que jo. Ens van acollir i ens van oferir dos dormitoris, un per als meu avis i un altre per mi. El meu tenia un llit vell amb barres de fusta al capçal. De seguida em vaig fer amic de la nena de la qual no recordo el nom però que era molt bufona i simpàtica.

L’endemà em trobava força millor i quan vaig saltar del llit vaig veure la meva amigueta al final d’un corredor que donava a una finestra il·luminada pel sol del matí, mentre sa mare li feia dues trenes. Em va somriure i jo vaig estar-me uns minuts al seu costat, encuriosit. Vaig esmorzar amb els meus avis una tassa de llet amb galetes i després vaig sortir a fora amb aquella noieta de la qual em captivava la seva joia i les ganes de jugar amb mi. Em va ensenyar una nina de drap mig esparracada que probablement ni havia estrenat. Em deia que ella era la mama i jo el papa. Mentre parlava me la mirava embadalit i m’ho passava bé. La nostra amistat es forjava en la innocència i en l’eclosió d’un sentiment de tendresa i empatia que compartíem tots dos amb infantil complicitat.

El dia següent, diumenge, la nena i jo vam baixar al Santuari per oir missa en companyia dels seus pares i dels meus avis, amb tot el poble al darrere. Feia un jorn radiant i recordo amb quina alegria saltironejàvem pel camí al bell mig d’un paisatge cobert d’una verdor exuberant. Estava content i em sentia feliç de debò.

Portàvem tres dies a La Nou i el bon temps ens havia acompanyat. Però al quart dia, ja ben entrada la nit i mentre dormíem, es va desfermar una tempesta d’estiu amb llamps i trons. Plovia a bots i barrals i baixava aigua per tot arreu. Del sostre de la casa també. La família que ens acollia va posar ràpidament un parell de galledes damunt el meu llit però fou debades. Els llençols estaven xops. Un aire glaçat s’esmunyia per les escletxes de la meva habitació i em feia tremolar de fred.  El temporal no va durar gaire més d’una hora però el suficient perquè tornés a caure malalt. Al matí estava a 41 graus de febre i respirava amb dificultat. La meva amigueta em mirava amb els ulls plorosos des del llindar de la porta, al costat de sa mare. Potser es pensava que em moriria. Avisat, el Salvador ens va venir a recollir el mateix dia amb el seu auto. L’esperàvem a peu de carretera els avis i jo. Embolcallat amb una manta, em van ficar al seient de darrere bo i estirat, amb el cap reposant sobre la falda de la iaia. Durant el trajecte ella m’acariciava els cabells. Jo no em treia del pensament la meva amigueta i el greu de no haver-li pogut fer un petó de comiat. Mai més no l’he tornada a veure.

Un cop arribat a Sant Fruitós, el doctor Uvieto em va diagnosticar una pleuritis.

No, nena sense nom. No em vaig morir i ja passo de la setantena. Espero que tu també hagis viscut una vida plena i encara guardis en el record el rostre d’aquell nen que mai no t’ha oblidat.

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Un matí de diumenge.
18 views
18 views

Un matí de diumenge.

Redacció - 17 d'octubre de 2021
Les tres pedres
17 views
17 views

Les tres pedres

Redacció - 16 d'octubre de 2021
F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs
1012 views
1012 views

F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs

Redacció - 16 d'octubre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com