Històries que fan mal (14).

Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

En Pau tenia 76 anys quan va perdre la dona. En portava 52 de casat amb ella i junts havien compartit un habitatge de lloguer al carrer Comte Borrell de Barcelona. Era un tercer segona sense ascensor, però els esglaons no se li havien fet mai tan costeruts fins que la Roseta el va deixar. A partir de llavors, en tornar a casa seva després de fer el seu passeig matinal pel mercat de Sant Antoni, la Ronda i els carrers adjacents, s’havia d’aturar en el segon replà per a reposar i prendre alè. “Em faig vell!, es repetia l’home mirant el cel obert per on queia una claror esmorteïda. I continuava pujant l’escala fins a posar la clau al pany i entrar a casa seva. L’habitatge era modest: uns 60 m2 repartits entre el rebedor, un passadís, la cuina, el menjador, tres dormitoris i una minúscula galeria per on entrava d’esquitllentes el sol de tarda. Suficient per encabir-hi un matrimoni i els dos fills que van tenir.

Havien passat gairebé 6 dècades d’ençà que va anar-hi a viure amb la Roseta, un niuet on van estimar-se, van ser feliços, van criar els nens i van construir els seus somnis de parella, tot i veure com s’esvaïen amb el pas del temps. Ara, amb 81 anys, se sentia sol i abandonat. El Jordi, el seu fill, s’havia enemistat amb ell per culpa de la nora i la Sònia, la filla, se’n va anar al Japó a fer de professora de castellà. Sabia que tenia nets però gairebé no els coneixia. Només la filla el trucava de tant en tant per interessar-se pel seu estat de salut.

Sovint, en les llargues hores que romania reclòs dins l’habitatge, rememorava diversos moments de la seva vida i com les coses havien anat així i no aixà. Creia que tots estem marcats pel destí i que no podem canviar-lo. De cop i volta somreia tot recordant la Roseta: s’havien conegut a l’envelat de la plaça del Sol de Gràcia el 1962, l’any de la gran nevada. Ella havia nascut al carrer Verdi i aprenia de cosir en una acadèmia de tall i confecció; ell havia anat de “cacera” amb uns amics del Poble Sec i allà se la va trobar, asseguda en una cadira a peu de pista; la va convidar a ballar, es van agradar, i al cap de dos anys es van casar. Fou llavors quan van llogar l’habitatge a prop del mercat de Sant Antoni.

Ara, al cap dels anys, li semblava que la vida havia transcorregut en un obrir i aclucar d’ulls. Se’n recordava dels seus fills quan eren petits, la cara de múrria de la nena i el posat seriós del nen, no gaire propens a que li fessin magarrufes; del sacrifici de la Roseta que va deixar de treballar en un taller de modista per tenir cura de la canalla; de la feina poc remunerada d’ell i la necessitat de guanyar uns diners extres venent enciclopèdies…Amb prou feines havien pogut estalviar però, almenys, van poder pagar els estudis dels nens fins que es van fer grans i es van emancipar. Estava satisfet que tots dos haguessin fet carrera i guanyessin un bon sou.

El Pau, cada vegada que tornava a casa, s’aturava un moment al llòbrec vestíbul de l’edifici per mirar la bústia. Normalment era buida però de tant en tant hi trobava fulletons de propaganda i les factures de llum, aigua i electricitat. Poca cosa més. Però un dia, venint de comprar, va coincidir amb el carter que li va dir que tenia un certificat per a ell. Signà l’acús de rebut i es va posar les ulleres per llegir el nom del remitent: era d’una immobiliària. Pujà les escales fent l’obligat descans en el segon replà i va entrar a casa seva panteixant una mica. Deixà la bossa que duia a la cuina i es va asseure en una cadira del menjador; va obrir el sobre i començà a llegir el contingut. A mesura que ho feia, l’incipient parkinson que patia se li va accelerar. L’informaven que l’antic propietari de la finca s’havia venut l’immoble i que el seu contracte de lloguer estava rescindit. Li donaven dos mesos de termini per deixar l’habitatge. Es va remoure a la cadira i començà a angoixar-se. On aniria amb 81 anys? Amb el que cobrava de pensió no en tenia prou per pagar-se una residència. I segur que, si cercava un altre pis, el lloguer seria molt més alt. En els dies següents es va adonar que l’edifici on vivia era quasi buit. De les 10 famílies que l’habitaven només en restaven 3, comptant-s’hi ell. “Carallot de mi!” pensava. “Com no ho he vist abans?” “De vegades, ser veí en una gran ciutat és com viure aïllat dalt una muntanya: no parles amb ningú, no veus ningú, se’n va la gent i ni te n’ enteres…” Van passar els dos mesos i va rebre una altra carta en la que el comminaven a abandonar l’edifici o el denunciarien al jutge. Ell es va espantar però no sabia què fer. Va veure amb estupor que li rebutjaven de cobrar-li el lloguer. Va passar un mes més; desesperat, va anar a veure els dos veïns de l’escala i tots li van confirmar que es trobaven igual que ell, però que afortunadament ja tenien un altre lloc per anar a viure i que aviat es mudarien.

Ell, per contra, no tenia res. Què faria? De moment només resistir. Un matí se li va presentar la BRIMO amb una ordre judicial i el van desnonar. Tot va passar discretament i en silenci. El van acollir en un asil de mala mort i allà hi passa els seus darrers dies abans de reunir-se amb la seva Roseta.