George Trakl. Els Corbs

Foto: gettyimages.es

ELS CORBS
Sobre el negre paratge s’atanyen
A migdia els corbs amb aspre crit.
La seva ombra, en passar, acarona la cérvola
I els veiem de vegades aturar-se sorruts.

Oh com torben la bruna quietud
En la qual s’extasia un camp llaurat,
Com una dona a qui corprèn un greu presagi,
I podem de vegades sentir-los disputar

A l’entorn d’una ròssa, que flairen qui sap on,
I tot d’una drecen cap al nord el seu vol
I s’esfumen com un seguici fúnebre
Dins aires que tremolen de delit

George Trakl (trad. Feliu Formosa)

En un paratge tranquil i plàcid (camp llaurat, símbol de vida) se senten de cop els aspres crits dels corbs, missatgers de la mort. És migdia i el contrast entre la quietud de la natura i el soroll dels negres ocells és total. Tot ha canviat: la quietud és bruna, i les paraules del poema així ho indiquen (disputes, sorruts, ombra, negre…); fins i tot el poeta juga irònicament (l’ombra dels ocells acarona la cérvola) reafirmant el patètic moment. Només la flaire d’una carronya (ròssa) en una altre lloc possibilita la fugida del seguici fúnebre, aquest no desapareix, simplement va a un altre espai.
No farem la comparació fàcil que relacionarien els corbs amb les forces russes dirigides pel lamentable polític del Kremlin. La cérvola podria ser la població civil amenaçada de mort i el camp llaurat, qualsevol racó habitable d’Ucraïna. En el poema, els corbs se drecen cap al nord; tant de bo els dirigents mundials també trobin el nord, signe de seny, i s’acabi la barbàrie. Però, repetim, no ho farem.
El jove poeta austríac George Trakl es va suïcidar als 27 anys, després de molts problemes personals i davant l’horror de la Gran Guerra a 1914.
És aconsellable visionar el quadre de Van Gogh “Camp de blat amb un vol de corbs” pintat pocs dies abans de morir (juliol 1890), mentre es llegeix el poema.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin