Exacte Jordi Morros: Sant Fruitós primer, sobretot.

Per: Joan Carles Batanés Subirana

A finals de juny el periodista santfruitosenc Jordi Morros escrivia en aquest setmanari una opinió de sobretaula molt encertada, on feia una descripció molt bona de les circumstàncies que es donen a l’entorn de la situació i les capacitats del nostre municipi i de la seva gent.

Entrant després en el terreny de la nostra història política posava sobre el paper el record del no relleu del PSC de Bartomeu Ayala cap a ERC, i també recordava l’aparició de Gent fent Poble a l’escena municipal, ara fa uns 10 anys ja. El paràgraf el finalitzava el Jordi Morros amb la frase “Algun dia ens ho haurien d’explicar”. Està clar que no comentaré el trencament del pacte de govern PSC-ERC de fa uns anys i em centraré en l’aparició de GfP.
Gent fent Poble va néixer de la voluntat d’un grup de santfruitosencs i en concret per l’impuls de quatre persones que havien governat Sant Fruitós de Bages i veien amb preocupació el model de governança del nostre municipi i van fer el pas de crear una llista electoral de poble. Quelcom diferent, més proper, d’aquí, i com diu el Jordi “Sant Fruitós primer, sobretot”. Jo en concret per a passar a ser el primer cap de llista de GfP vaig posar dues condicions: que a la llista electoral no hi haguessin noms imposats i que mai demanéssim el tarannà polític de ningú (que mai es demanés a qui vota cadascú en altres eleccions que no siguin les locals). Això se’m va respectar i ho hem respectat sempre. Per tant, crec que puc afirmar, que a Gent fent Poble acollim totes les sensibilitats polítiques perquè el nostre sentit d’existir és “Sant Fruitós primer, sobretot”.

Cap al final del seu escrit el Jordi comenta el tema de rancúnies i desavinences personals. Jo puc dir que en el terreny de com es governa el nostre poble tinc desavinences amb d’altres, però mai s’ha tractat de rancúnies ni d’assumptes personals, ja que la política a mi no em farà perdre allò que com a persona he pogut aconseguir i per tant la rancúnia no hi té cabuda.

I vull acabar com ho fa el Jordi Morros en el seu excel·lent escrit: “És fàcil de dir i difícil de fer, però Sant Fruitós primer. Costi el que costi”.