Em presento: soc la Beth i l’única cosa que em fa sentir bé és estar amb el meu avi, l’avi Joan. Amb ell no em veureu mai enfadada perquè sempre ric quan compartim moments junts. Gairebé tot el meu cor és per ell. Jo, en canvi, no tinc cap racó especial per mi mateixa, sincerament no em ve de gust parlar de mi, penso que soc insignificant encara que tothom intenta dir-me el contrari. L’avi intenta fer-me veure que jo no soc cap monstre, però no m’ho acabo de creure, o més ben dit, no m’ho acabava de fer creure.
– Bon dia Beth- crida la mare entrant a la meva habitació- L’avi m’ha trucat dient que d’aquí a mitja hora va cap a la biblioteca. – miro el rellotge intentant esbrinar quina hora és i, tot i tenir els ulls enganxats, ho aconsegueixo.
– Mama, vam quedar a les tres de la tarda, són les 11 del matí.
– Si Beth, però l’avi té feina per fer a aquella hora i m’ha preguntat si ens va bé anar-hi ara a dos quarts de dotze.
Assenteixo a la mare amb el cap. Em vesteixo mentre penso què deu haver de fer el meu avi jubilat. Normalment, m’explica els seus plans, però aquest cop no me n’ha parlat gens.
Baixo a correcuita a esmorzar davant de la finestra on tots els rajos de sol m’enlluernen els meus ulls verds, que brillen com la lluna plena a mitjanit. M’acabo la llet d’un glop. La mare em diu que agafi les meves coses i pugi al cotxe. Aparca al costat de la porta on l’avi m’espera amb una bossa molt petita, de tela vermella.
– Però no havíem quedat per fer els deures?- penso per dins.
L’avi em rep amb una abraçada d’aquelles que et perds entre els braços, sap que de tant en tant les necessito. Li dic adeu amb la mà a la mare que s’allunya amb el cotxe groc que tenim.
– Com han anat aquests dies? –l’avi té una veu molt dolça.
– No gaire bé.- a l’avi li dic tot, com em sento, què faig, etc.
– Com és això? – i ell sempre es preocupa per mi quan és necessari.
– Em vaig barallar amb l’Ona i durant tota la setmana m’ha anat dient que no em sé pentinar, que el meu jersei és de nens petits, que s’està cansant de mi, que sempre vull atenció…- L’Ona és la meva millor amiga i portem des de parvularis juntes, sempre m’ha anat dient coses com totes les que he dit i jo sempre li he anat al darrere.
– I tu, tot això t’ho creus?
– Home…
– Doncs el que has de fer és que no t’afecti i més venint d’una persona que quan li convé ets la millor i quan no, no et para d’insultar.
– No és tan fàcil avi…
– Tens raó, no és gens fàcil, però per això som aquí la gent que t’estima, per ajudar-te. – Em torna a abraçar
– Què portes aquí? – Assenyalo la bossa petita. M’agafa de la mà i em porta fins als bancs del parc que hi ha al costat de la biblioteca.
– Avi, no havíem quedat per fer els deures? – aquest cop ho dic en veu alta.
– Sí, però els podem fer un altre dia, encara queda un mes per tornar a l’escola. Ara et vull ensenyar aquesta joia- Tiba els dos fils que fan obrir la bossa i amb molta delicadesa treu un penjoll amb una pedra de color rosa metàl·lic. Al darrere hi ha una frase gravada amb unes lletres molt elegants:
LA PITJOR SOLEDAT ÉS NO SENTIR-SE CÒMODE AMB TU MATEIX, AIXÍ QUE ÉS MILLOR QUE GAUDEIXIS DE LA TEVA COMPANYIA.
M’arriba al cor.
– Que bonic! – dic lentament amb els ulls clavats al penjoll
– Aquest és el famós penjoll de la nostra família que ha anat passant d’àvies a netes. El van crear els nostres avantpassats el 1830, el va fer una noia que tenia una aparença exactament igual que tu, però hi ha una cosa més important en la que sou idèntiques i aviat te n’adonaràs.
Quedo petrificada. Un penjoll dels meus avantpassats? Una noia idèntica? Fa més de 100 anys? Sento una curiositat immensa per saber en què ens assemblem. Però el “pito” d’un cotxe em va fer baixar dels núvols.
-Ja hi ha la mama aquí, he de marxar avi. Ens veiem la setmana que ve!
– T’estimo molt, no facis que ningú t’enfonsi – l’avi em dona el penjoll.
Pujo al cotxe i la mare em veu la bossa.
– Ah, ja t’ha donat el famós penjoll? –ho pregunta sense esperar cap resposta.
– L’havies vist?
– Era de la meva mare i abans de morir va deixar una nota que hi posava que te’l donéssim a tu quan tinguessis 12 anys -Aquell era el dia de les sorpreses, no m’esperava que la mare conegués la història i no me n’hagués parlat mai.
Arribem a casa. Després de dinar m’emprovo la joia. Sincerament, em queda bé, però llavors veig com m’he vestit i penso que estic molt lletja. De cop em sembla que el penjoll es veu borrós. No li dono gens d’importància. Em poso la jaqueta que tant m’agrada de l’armari i em veig més guapa. El penjoll torna a la seva normalitat. Que estrany!
– Beth, vine a pelar patates per fer el sopar- La mare vol que l’ajudi. “Però si soc inútil!”, penso i la joia torna a estar borrosa. Penso que deu ser una coincidència.
Em ve al cap la frase de l’avi: “hi ha una cosa més important en la que sou idèntiques i aviat te n’adonaràs” Serà això? Segueixo pensant. M’adono que cada vegada que em ve algun pensament negatiu cap a mi el collaret es “desintegra” i quan no segueix normal. Potser la frase que hi ha darrere la joia té a veure amb l’autoestima i en el que ens assemblem la noia que va fer el collaret i jo és en que no ens agradem. De seguida ho veig clar: no puc deixar que una joia de més de 100 anys es desintegri per culpa meva. Tinc la responsabilitat de cuidar-lo per poder-lo passar a les següents generacions. Estimar-me, no deixar-me enfonsar, acceptar-me. Pel collaret i per mi mateixa.
NOTA DE L’AUTORA: Cada vegada que ho necessitis, pensa que la pitjor soledat és no sentir-se còmode amb tu mateixa, per això gaudeix de la teva pròpia companyia. ESTIMA’T!
Conte guanyador de 5è d’EP
Autora: Ènia Mas Lao
