La Gal·la no tenia mòbil, era l’única de les dues classes de 3r d’ESO que no en tenia. Ella sempre estava contenta, sempre somreia i sempre tenia el cap ben aixecat observant les coses que l’envoltaven. Es preguntava per què les seves companyes en sortir de classe abaixaven el cap, arrugaven el front i miraven fixament una petita pantalla. Les veia rient soles, però de sobte s’enfadaven, alguna fins i tot es posava la mà a la boca espantada. Ningú parlava amb ningú, només es veien els ulls damunt d’aquella pantalla. La Gal·la gaudia del sol, del paisatge, de l’aire fresquet i del cel blau. Veia molta gent passejant, tots miraven fixament aquella pantalla. La Gal·la gaudia del sol, del paisatge, de l’aire fresquet i del cel blau. Veia molta gent passejant, tots miraven fixament aquella pantalla. A l’arribar a casa, li va demanar als seus pares perquè ells no li havien comprat mai li havien comprat un mòbil, els pares li van contestar “volem que somriguis per la vida i no per la foto”.
Un dia, la Clàudia, una companya de classe, li va preguntar a la Gal·la.
”Com és que sempre estàs contenta i mai t’enfades ni estàs trista?” La Gal·la li va contestar: “Sempre estic contenta perquè m’agrada gaudir de tot el que m’envolta”. La Clàudia li va preguntar de quin color és el sol, com és el cel i com és que ella no sentia l’aire fresc. La Gal·la li va dir que apagués el mòbil i aixequés el cap, i van anar juntes per una muntanya ben alta on es podia tocar el cel i el sol i on hi corria el millor aire del Bages. Va ser el millor dia de la Clàudia des de feia molt temps. S’ho van passar tan bé que va voler que totes les companyes i companys de l’escola anessin aquella tarda a la muntanya. El dia següent tots els alumnes d’ESO van demanar que prohibissin els mòbils a l’escola.
Gràcies a la Gal·la avui hi ha moltes escoles que prohibeixen els mòbils.
Conte guanyador de 5è d’EP
Autora: Daniela Riera
