Es van tornar fades

Les feien callar tantes vegades!
Elles miraven els núvols i les estrelles.
Les esporuguien i les ignoraven.
Elles estenien el seu cos al sol.
El vent, luxuriós, els fregava les orelles.
El xim-xim de la pluja els amorosia les ferides.
Les onades del mar arrossegaven
els seus pensaments tristos.
Van caminar, esquivant els arbres i la brossa.
En un redós del camí van trobar el llac.
I van esdevenir Fades del Llac.
Amigues del vent, espurnes del foc.
Viatgen amb navilis pel firmament.
I ara tant els fa si les estimen com si no.
Poden llegir en els ulls dels altres.
I prenen banys d’escuma.
Són amigues dels ocells i canten junts.
La seva puixança és misteriosa.
Alguns creuen que la seva força, és als cabells.
Altres insinuen que la tenen als ulls.
Potser la tenen a les mans i als peus…
comenten murmuris de curiosos.
No, no, la tenen al sexe! Exclamen
una munió d’alterats.
Ningú no respon les seves preguntes.
Elles, per fi, han assolit el que volien.