Es van tornar fades

Les feien callar tantes vegades!
Elles miraven els núvols i les estrelles.
Les esporuguien i les ignoraven.
Elles estenien el seu cos al sol.
El vent, luxuriós, els fregava les orelles.
El xim-xim de la pluja els amorosia les ferides.
Les onades del mar arrossegaven
els seus pensaments tristos.
Van caminar, esquivant els arbres i la brossa.
En un redós del camí van trobar el llac.
I van esdevenir Fades del Llac.
Amigues del vent, espurnes del foc.
Viatgen amb navilis pel firmament.
I ara tant els fa si les estimen com si no.
Poden llegir en els ulls dels altres.
I prenen banys d’escuma.
Són amigues dels ocells i canten junts.
La seva puixança és misteriosa.
Alguns creuen que la seva força, és als cabells.
Altres insinuen que la tenen als ulls.
Potser la tenen a les mans i als peus…
comenten murmuris de curiosos.
No, no, la tenen al sexe! Exclamen
una munió d’alterats.
Ningú no respon les seves preguntes.
Elles, per fi, han assolit el que volien.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin